Mercedes Gallizo: “Entendre una situació no és justificar-la, sinó saber què l’ha produïda”

Ha tornat a la seva plaça de funcionària a l’Ajuntament de Saragossa i comenta l’actualitat a la tertúlia de Pepa Bueno a la SER. Mercedes Gallizo, la dona que va estar al capdavant del sistema penitenciari espanyol des del ministeri de l’Interior, se sent satisfeta del que va poder fer durant aquells quasi vuit anys. Diu que potser canviaria alguna petita cosa però que mantindria els eixos essencials de la seva gestió: la humanització de les presons i els programes de tractament per als reclusos.

Si començam per un tòpic, li he de demanar si s’ha de tenir una duresa especial per estar al capdavant de més de 80 presons i d’uns 70.000 presos. És un tòpic?

Crec que s’ha de ser dur i tendre alhora. Vull dir que has de tenir grans dosis de fermesa però a la vegada has d’entendre l’ésser humà i pensar que els que estan a la presó formen part de nosaltres mateixos. De fet, podríem ser qualsevol de nosaltres en cas d’haver nascut en un altre context, si la vida ens hagués tractat d’una altra manera o si no haguéssim sabut dir que no en certs moments.

Insisteix en aquest fet al llibre Penas y personas, que va publicar l’any passat a Debate.

Ho faig perquè entendre una situació no és justificar-la, entendre un delicte no és treure-li importància, sinó saber per què s’ha produït. L’objectiu de la seguretat ha de ser la prevenció del delicte. No es tracta d’imposar sistemes de seguretat molts durs sinó de prevenir i educar perquè es cometin el mínim de delictes possible. Està més que comprovat que els països amb els sistemes de seguretat més durs, com és el cas dels Estats Units, són els que presenten els índexs de criminalitat més elevats.

¿Va ser per posar sobre paper la seva experiència que es va decidir a escriure?

També per completar la feina que havia intentat fer. Ara bé, sobretot volia donar a conèixer què hi ha darrere els murs de les presons. El sistema penitenciari espanyol és desconegut entre la ciutadania. S’ha de conèixer per humanitzar-lo.

Quines varen ser les seves principals preocupacions com a directora general d’Institucions Penitenciàries?

Miri, jo crec en la dignitat de l’ésser humà. Per això em va preocupar molt humanitzar les presons, fomentar el respecte, que sempre és molt educatiu, i també els programes de tractament per als reclusos. Les persones que són a la presó han de poder canviar i, si es vol aconseguir, aquest canvi s’ha d’acompanyar amb programes que treballin les causes que han portat les persones a delinquir. Així, vam crear programes fonamentats en el respecte i també vam habilitar els “mòduls de respecte” a les presons. Vam estudiar molt bé com es podia fer, hi va haver cursos de formació dels funcionaris...

¿Aquests mòduls no s’han fet servir per als privilegiats, els que tenen influència o els que poden pagar a una xarxa corrupta que a vegades existeix?

Esclar que el risc era que als mòduls de respecte hi acabessin els de coll blanc, però la filosofia era exactament la contrària. Estaven pensats sobretot per a la persona més difícil, amb una vida més desestructurada i que es volgués integrar. També és cert que hi ha presos que no volen anar aquests mòduls perquè el nivell d’exigència és més alt. Als centres penitenciaris, si no es prenen mesures, els interns eliminen de la seva vida moltes responsabilitats essencials.

Per exemple?

El fet mateix d’haver de fer-se el menjar; en una presó tenen el plat a taula. O de cuidar la família. El 2004 vam decidir treure de la presó les mares amb fills menors de tres anys i vam crear uns centres o residències perquè els nens no haguessin de passar els tres primers anys de vida empresonats i, a la vegada, les mares es fessin més responsables de la seva criança. Així mateix, vam permetre que en aquests centres els nens s’hi poguessin estar una mica més enllà dels tres anys, perquè havíem de pensar en el dolor que es produeix en un nen de tres anys en separar-lo de la mare quan fins a aquell moment només havia estat amb ella. Són crueltats que no s’han de permetre.

¿Vostè pensa que les presons són centres per a la reinserció?

És essencial treballar perquè ho siguin. També s’ha de pensar que les successives reformes del Codi Penal han propiciat la tendència d’enviar cada vegada més persones a la presó. Com més gent hi ha empresonada, més difícil és treballar-hi si no s’incrementen els pressupostos. Més que de crisi, és una qüestió de prioritats. Si volem treballar per la seguretat, no hi ha res més rendible que els programes per a joves que pateixen exclusió, o els programes per fer sortir gent de la droga. És una llàstima que es tanquin programes d’atenció, perquè són inversions altament rendibles.