Giovanna Valls Galfetti: “La meva lluita contra la droga ha sigut com anar a la guerra”
La seva és una lluita exitosa contra la droga. Giovanna Valls (París, 1963) va fer el duríssim viatge que suposa anar a l’infern i tornar-ne. I es va aferrar a la vida. Nascuda en un ambient intel·lectual entre París i Barcelona -filla del pintor Xavier Valls i germana de l’ara primer ministre francès, Manuel Valls-, l’heroïna la va posseir amb 20 anys i sortir d’aquella espiral maligna li va costar mitja vida. Ho explica a Aferrada a la vida, un diari personal que, entre els paisatges de Can Tunis, l’Amazònia i Horta, desprèn desesperació i vitalitat, malaltia i salut, combat i victòria.
Sempre expliques que un dia vas haver de triar entre la vida i la mort.
El 2004, quan surto per cinquena vegada de la presó, m’adono que no puc més i que tota sola no me’n sortiré. Estic esgotada físicament i moralment, cansada de la vida que porto, d’un ritme que veig que qualsevol dia, o per una sobredosi o per les malalties, em farà acabar en un hospital o en un precipici. Se m’encén una llum i demano ajuda a les úniques persones que et poden ajudar quan ets en aquest pou: els teus pares, la teva família.
I arrenca un combat contra tu mateixa.
Un combat per recuperar la qualitat de vida, desintoxicar-me, sentir-me protegida, allunyar-me de tot de llocs als quals, durant molts anys, no he pogut tornar. Jo m’havia passat cinc anys tancada en mi mateixa, callada, sense un somriure, amb la mirada buida i trista i, en el fons, buscant la mort. Perquè quan em confirmen que a Can Tunis vaig enganxar la sida i l’hepatitis C penso: “Que sigui el que hagi de ser”.
Fas un viatge interior i un d’exterior…
Faig l’esforç interior d’adonar-me que no sóc l’única, que n’hi ha més com jo, més famílies. I començo un tractament mèdic, ja que els virus se’m desperten i pateixo molt. Em recomponen i torno a trobar la disciplina, la que jo sempre havia sigut, una dona molt treballadora. Fins i tot drogant-me ho era!
I marxes a l’Amazònia.
Després d’uns mesos, començo un tractament al mig de l’Amazònia, a l’altra punta de món. Allà faig un viatge interior i em retrobo cara a cara amb mi mateixa i em demano perdó per primera vegada, i és a partir d’aquell moment que em reconcilio amb mi.
La selva fa com de santuari?
M’obre la consciència. El fet de ser un grup reduït, sempre acompanyats i amb una substància de l’Amazònia , l’ayahuasca,que prenem en un ritual, amb molta prudència, em refà. Allà accepto la meva malaltia, accepto el que m’ha passat. M’entra una llum que em travessa el cervell, el cos, em retrobo amb el valor de la vida, amb la pau interior que tant necessitava.
A Aferrada a la vida hi destaquen dos silencis: el de la presó i el de la selva.
No tenen res a veure! De fet, la selva no calla mai… El silenci de la presó és un silenci fred i metàl·lic, el de les nits llarguíssimes quan et tanquen a les cel·les, quan se sent gent plorant… El silenci de la selva és silenci imponent, t’aporta pau i tranquil·litat… Des de la cabana feies un crit i tot ressonava! Allà retrobes la pau i la meravella estètica de la natura.
Un contrast brutal amb la ciutat…
Havia trepitjat tants anys l’asfalt, el fang… que la selva de l’Amazònia em va retornar la vida i els colors. Hi vaig retrobar els tons dels verds, els sons, la música, em vaig reconciliar amb la lectura i escrivia.
Hi ha un puntal que és la teva mare.
De sempre hem estat molt unides. Quan jo m’enganxo a la droga amb vint anys, ella i el meu pare s’adonen que és un problema greu i complicat. Ni quan estava més enfonsada, tot i que ella vivia a París i jo a Barcelona, sempre va estar present. Mai va tirar la tovallola, m’acompanyava a l’hospital, em venia a veure a la presó… Em va donar tendresa, confiança i amor.
I amb el teu germà Manuel expliques que vau mantenir la distància però també era al teu costat.
No hi va haver mai cap distància. El meu germà i jo sempre vam estar molt units. Ell amb disset anys entra en política i agafem camins diferents. Però hi ha un lligam que no se’n va mai i, fins i tot quan sóc al pou, el meu germà no deixa de trucar-me. El 2004, l’últim cop que ens veiem amb la seva primera dona i els seus fills, em diu: “Nosaltres potser no hem pogut ajudar-te com hauríem volgut però encara que siguem a París, som aquí, t’estimem”. I, després d’això, prenc la decisió de sortir-me’n. Va! Els tinc tots al meu costat, tots m’estimen, per què m’estic matant? No tinc motius!
Estàs recuperada però sempre dius que plana un interrogant…
Estic físicament perfecta, aferrada a la vida, plena de salut després d’una lluita que ha sigut com anar a la guerra i tornar-ne victoriosa. Però he d’estar molt vigilant: ho hauré de fer tota la vida.
