Publicitat
Publicitat

Guanyar temps

El penosíssim, l'impresentable, el costosíssim i tristíssim episodi de Bankia amaga un fet que a mi em sembla clar: algú va voler guanyar temps no actuant-hi quan tocava. No em crec que els que hi entenen no sabessin en quina situació estava la caixa mare de l'operació. No em crec que els que s'han mogut en les bambolines del poder mesetari no sabessin, no coneguessin amb més o menys detall que l'invent era un fiasco des del dia que el van posar en òrbita, perquè de fet el que era ja una pila d'actius inservibles era l'entitat en el cor de l'operació. No em crec que cap de les persones que coneixen el sector financer espanyol pensessin que era possible finançar a fons perdut operacions infraestructurals inversemblants, operacions immobiliàries estratosfèriques, preteses salvacions d'empreses amb criteris espuris, per treure-les de les mans dels que veritablement les podien salvar. No m'ho crec. I que consti que estic disposat a creure el que se'm digui si, seguint Ramon Llull, em convencen per un altre entendre .

La seqüència és pròpia d'un guió berlanguià. Des de les històriques declaracions del ja oblidat Rodríguez Zapatero, afirmant que el sistema bancari espanyol era el més sòlid del món, cada passa que s'ha fet ha estat per demostrar el contrari i per anar cada cop més decididament en direcció al pou. Les reestructuracions van atacar tota mena de caixes, però hi va haver una tírria evident envers el sistema d'estalvi del nostre país. Primer obligant a fusions a gran velocitat. Després situant algunes de les caixes del nostre país en òrbites no catalanes. Entremig, la caiguda de caixes regionals i del Banc de València semblaven accentuar la capacitat de l'Estat i del Banc d'Espanya per actuar amb decisió. El FROB ho havia d'arreglar tot. Ens n'havíem de refiar, ves. Era cert que l'ona de la crisi de Bankia arribava amb sordina en alguns passadissos, i fins i tot algun columnista ben informat en deia alguna cosa més o menys matisada en la seva florida, intel·ligent i abarrocada columna. Era molt cert, tanmateix, que els somriures dels polítics afins a l'entitat, que els cops a l'esquena i els comentaris contemporitzadors i arrogants dels que estan acostumats a caure sempre drets, no deixaven que ningú gosés dir les coses pel seu nom. Tothom guanyava temps. ¿Calia esprémer la crisi per actuar primer sobre els sistemes bancaris perifèrics? Si s'aconseguia fer-ho bé, la sortida a la borsa podia funcionar. Un cop controlada l'ensulsiada perifèrica, ben publicitada, ben explicada per tal de demostrar que la voràgine autonòmica havia ensorrat el sistema mentre que la sensatesa estatal esdevenia taumatúrgica, algun capitalista ben informat i més ben connectat podia salvar la pell de l'invent. En fer-ho, qui podria dubtar de la potència capitalina? D'una banda l'Estat salvava Espanya, i de retruc l'euro, de les grapes autonòmiques posades matusserament en el sistema d'estalvi. De l'altra, una eina sensacional de fer política, que això és el que ha estat Bankia, era posada al mercat de manera exemplar, com teòricament exemplar era la imatge dels seus gestors. No ho sé, és tan sols una possibilitat, una hipòtesi molt possiblement construïda agafant el rave per les fulles... Una altra hipòtesi encara més inversemblant, potser: ¿calia guanyar temps per aïllar el problema dels cicles electorals? De fet, això afavoria els grans partits estatals, en el fons tots implicats en la seqüela. No, no ho puc creure...

El que segur que és cert és que guanyar temps ens ha fet perdre temps i diners. Temps preciós per fer que l'Estat es dediqués amb responsabilitat a fer el que havia de fer. Avui sabem que el veritable problema de l'economia espanyola té noms i cognoms. I diners de tots nosaltres, que haurien hagut de servir per preparar Espanya per fer front a la crisi amb més múscul. Diners de tots nosaltres, els catalans, que han servit per al que han servit, i que ara ens tornen a confiscar per salvar el que mai no hauria d'haver arribat a la situació que ha arribat.

Penso en la manera com s'han malbaratat recursos de tots nosaltres per pagar el que mai no s'hauria hagut de pagar. Em sembla que va ser alguna de les caixes que hi ha darrere de Bankia que va participar en la salvació d'una companyia aèria espanyola. Em sembla... Van ser molts milions. Poc temps després Catalunya va mirar de fer una operació semblant però incomparablement més petita, amb la participació de la societat civil. L'objectiu era fer del Prat un hub al servei de l'economia catalana: llocs de treball, generació de riquesa. Ens van dir de tot, ens van boicotejar on van poder, com van poder. Ara ja ho sabem: guanyaven temps.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT