Veure actuar Guillem Alonso (Barcelona, 1973) als escenaris barcelonins ja és un clàssic estiuenc, quan la dansa troba espai a les cartelleres comercials. Aquest any ha presentat Sonoritats amb la companyia Camut Band al Teatre Victòria, que tanca la temporada aquest cap de setmana. La seva vida es mou entre els escenaris de tot el món i les classes, sigui en stages internacionals, sigui a Barcelona. Des de fa tres anys dirigeix l’escola Lutier Dansa, on vénen ballarins de tot el món a seguir un grau professional de claqué únic al món.
És dir claqué i pensar en Fred Astaire, Ginger Rogers i la petita Shirley Temple. L’època daurada de Hollywood coincideix amb l’època d’or del claqué.
Sí. El cinema va agafar el claqué perquè era el ball popular dels anys 30 i 40 als concerts de les grans orquestres i els grups de dixieland : o es ballava lindy hop o claqué. Bill Robinson, el senyor negre que ballava amb la Temple de petita, a la seva època era com Michael Jackson. Al seu enterrament, el 1949, hi van anar un milió de persones. Eren les estrelles del moment.
I quan la música de moda va canviar?
El claqué va passar de moda. Les pel·lícules també van canviar i van buscar una altra estètica. I el claqué va desaparèixer per al gran públic.
¿Tu vas començar per culpa del cinema? Per Fred Astaire o Gene Kelly?
I tant. Fred Astaire m’agrada molt, tot i que no balli com ell, però hi havia molts noms menys coneguts i boníssims. A Europa tots els ballarins de claqué van començar per les pel·lícules. Eren autodidactes. N’imitaven els passos. A poc a poc van començar a anar als Estats Units per aprendre la tècnica. A Catalunya, l’Escola Timbal va ser la pionera i qui ha fet pujar el claqué des de la base. Jo als 8 anys m’hi vaig apuntar i als 17 vaig marxar a Nova York. En aquella època aquí no hi havia prou nivell i no es podia avançar. Vaig estar dels 20 als 25 treballant en les companyies més importants del moment: l’American Tap Dance Orchestra i la Manhattan Tap.
Què en vas treure del bressol del claqué?
Vaig portar a Barcelona moltes coses que no hi havia: la tècnica, les coreografies estàndards -els clàssics que ballen els ballarins de tot el món- i les tap jams d’improvisació. Vam ampliar els nivells de claqué, hi va començar a haver alumnes que s’hi volien dedicar i vam poder fer les companyies professionals.
¿Aquest paper d’activista del claqué, de referent català una mica en solitari, ha sigut un llast o una motivació?
Això va amb la personalitat de cadascú. Jo vaig tornar a Barcelona amb la idea de fer pujar el nivell, d’ensenyar, de crear caliu, de connectar alumnes i ballarins, de compartir el que m’agrada. No es tracta de ser el millor perquè ets l’únic.
¿Et podries haver guanyat la vida només ballant?
Em podia haver quedat a Nova York fent de solista, sí. Durant anys em vaig guanyar la vida així, i ho podria haver fet aquí, també. Ara amb la crisi ja no ho sé... Però jo estic molt satisfet que la gent d’aquí reconegui el que he fet pel claqué.
T’ha tocat fer molta pedagogia.
La feina ha sigut trencar estereotips. La gent té la imatge de les pel·lícules i els musicals, i el claqué té moltes possibilitats: es pot ballar amb música flamenca o africana! És un instrument de percussió.
És més música que dansa? ¿Cal més oïda musical que ritme físic?
Jo sempre em quedo primer amb la música perquè, si no, ballaria una altra dansa. Un cop tens el ritme pa-qui-tu-pa-qui-tà, busques el moviment. El més difícil és tenir un bon feeling, el ritme.
Seria com el zapateado del jazz?
El flamenc i el claqué són dos estils de dansa percussius, però cadascun està lligat als seus llocs d’origen i a la seva música. El claqué està associat als balls dels africans i irlandesos immigrants als Estats Units mesclats amb la música de l’època, el ragtime, el blues, el dixieland, el jazz. Hi ha una història que diu que, quan van prohibir els tambors a les revoltes d’esclaus, ells van expressar-se picant de peus. I d’aquí va evolucionar el claqué. És un ball que sorgeix de la llibertat: tots els ballarins tenim estils diferents. La dansa clàssica o el flamenc estan més marcats i la coreografia és més clara i sincronitzada.
Quines condicions ha de tenir un ballarí de claqué? Ha de ser un gimnasta?
No és tan exigent físicament ni tan dur com la gent es pensa. Els ballarins de claqué aguanten fins a grans, perquè pots anar canviant d’estil: de jove ser més acrobàtic i de gran més musical o buscar un estil més carismàtic. El que costa més és la coordinació dels passos amb la música. Costa tenir un bon feeling.
