Mai m'ha agradat buscar metàfores a l'esport per parlar de política i societat. És massa fàcil i em sembla que patim una alarmant futbolització de la política. Cada cop el periodisme polític s'assembla més al periodisme futbolístic: la lluita entre l'amic i l'enemic. Però tota regla té excepció i el Barça de Guardiola és un excel·lent exemple per explicar el concepte d'hegemonia ideològica.
El Barça de Guardiola serà recordat pels títols guanyats i els rècords batuts. Però l'èxit més important de l'entrenador blaugrana és que, amb el seu discurs carregat de connotacions morals i ideològiques, sostingut amb constància, ha aconseguit imposar el seu model al món del futbol. Guardiola no només ha fet un equip de molta qualitat i gran capacitat competitiva, ha fet creure que per ser digne d'aquest esport només hi havia una manera de jugar: la seva. Que qualsevol altra idea del futbol, fins i tot en el cas que resultés guanyadora, seria menor i, per tant, el seu èxit, passatger i fruit de l'atzar. D'això se'n diu hegemonia ideològica : que els altres se sentin induïts a assumir que el teu model és l'únic bo i facin tots els possibles per adoptar-lo. L'hegemonia es un procés lent que es basa en l'èxit però sobretot en la comunicació de l'èxit.
La darrera temporada hi va haver dos entrenadors que van posar les coses realment difícils al Barça. Mourinho, que el va eliminar amb l'Inter de Milà, i Pochettino, que li va posar la Lliga costa amunt amb un empat a zero a Cornellà, en un partit de sang i fetge. Semblava que havien trobat els punts dèbils del Barça per camins diferents, però coincidents en les idees bàsiques: doble línia defensiva tancant tots els passos i molta exigència física. Aquesta temporada, com si de cop haguessin oblidat el que tan bons resultats els havia donat, es van enfrontar al Barça intentant jugar com el Barça. Es van endur cinc gols cada un. L'hegemonia ideològica els havia obnubilat: no n'hi havia prou amb intentar guanyar, necessitaven fer-ho amb les seves mateixes armes.
És que Mourinho i Pochettino s'havien begut l'enteniment? No, simplement s'havien rendit, de manera inconscient, a l'hegemonia ideològica. S'havien cregut que no es podia jugar de cap més manera. I al caure en aquest parany havien perdut el sentit de la realitat, de les justes capacitats de cadascú. El Barça té la via més expedita que mai, fins que algú s'atreveixi a dir: jo ho intentaré per un altre camí, encara que em prenguin per boig.
Del joc de les hegemonies ideològiques viuen les societats. Un exemple que patim tots. S'ha imposat un paradigma: el de l'austeritat. I a tothom li sembla bé, encara que li pessigui la butxaca, perquè s'ha aconseguit que s'estengués que no hi ha alternativa. Qualsevol crítica a aquesta proposta dominant resulta extemporània, condemnada a quedar a benefici d'inventari. I la gent ho accepta resignadament. Amb l'agreujant que mentre el model Barça no para de guanyar, el model austeritat encara no ha tret cap país de la crisi. Paraula de periquito.
