“No diguis blat fins que no sigui al sac, i ben lligat”, adverteix la dita. Sembla un consell assenyat, sens dubte. En aquest sentit, fer un article amb aquest títol tot just avui, uns dies abans de diumenge i just després que el Tribunal Constitucional hagi suspès el nou 9-N, pot suggerir una brometa, una sortida de to triomfalista o fins i tot una provocació. Els asseguro que no pretenc cap de les tres coses. Estic convençut que avui, dimecres 5 de novembre del 2014, ja hem guanyat, passi el que passi el dia 9. Això és tot just el que provaré d’explicar en aquest article. Començo per un aclariment important: aquest “hem” fa referència a tots els catalans, tant els que votaran sí-sí, o sí-no, o no-no, o s’abstindran. Hem guanyat perquè la nostra societat no s’ha partit en dues meitats antagòniques i irreconciliables. Els que critiquen la desideologització de la societat actual haurien de posar als platets de la balança com van acabar les hiperideologitzades societats europees de la dècada del 1930, i com conviuen les postmodernes societats del segle XXI. En unes altres circumstàncies, la societat catalana hauria fet un sonor catacrac. Si això no ha passat és perquè, entre altres coses que comentarem després, hem sabut establir una molt postmoderna distància irònica amb les nostres pròpies conviccions, i també amb les dels altres. Hi ha excepcions, òbviament. A tot arreu hi ha gentola que viu de burxar, de transformar el ressentiment en una forma rendible de xantatge, de mentir, d’amenaçar, d’entonar la cançó de l’enfadós com una vella marquesa decrèpita (però que després sap maniobrar i parar la mà). La immensa majoria de la gent, però, no ha actuat d’aquesta manera, i això fa que puguem dir que ja hem guanyat, passi el que passi diumenge vinent.
Des de fa aproximadament quatre anys, des de la cèlebre manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, el 10 de juliol del 2010, el gruix de les classes mitjanes d’aquest país es van adonar de l’existència d’un carreró sense sortida. Van pensar en el molt llarg termini vital, és a dir, en els seus fills i els seus néts, cosa que passa ben poques vegades perquè ja tenim prou feina a resoldre els nostres propis problemes. Al vell sobiranisme testimonial i políticament desestructurat se n’hi va afegir un de nou que, en realitat, tenia -i té- ben poc a veure amb l’anterior. De paisatge de fons, una crisi econòmica bestial, sense precedents, que apuntava justament a les esmentades classes mitjanes. La barreja era explosiva, i les possibilitats que tot plegat acabés com un profund malestar col·lectiu no canalitzable políticament, molt alta. No va ser així, però: el nervi de la societat civil, i de manera especial de l’ANC i d’Òmnium, així com el sentit de la responsabilitat de quasi tots els partits polítics, ha fet que tot funcionés de manera exemplar, festivament. No totes les societats poden dir el mateix. Vull dir que, amb moltíssima menys pressió ambiental, certs països en aparença sòlids han trontollat, perquè la seva cohesió social és molt més feble. Un exemple ben recent i ben pròxim: la inesperada i furibunda divisió social que va generar a França la llei de matrimonis homosexuals. Tal com va passar fa uns anys amb els incendis de la banlieue, França no va superar un tipus de test en què Catalunya, en canvi, ha obtingut nota. La importància d’aquesta victòria és enorme, especialment de cara al futur.
Finalment, hi ha una qüestió d’intel·ligència col·lectiva, per dir-ho de manera ràpida i entenedora: no ens hem deixat entabanar com ximplets. De res han servit les falsificacions documentals perpetrades amb la intenció de desacreditar polítics, ni les amenaces tàcites o explícites sobre l’expulsió de Catalunya de la Via Làctia, ni els patètics numerets com els de l’altre dia al Parlament. Potser en un país d’analfabets funcionals la gent identificaria tot un procés polític col·lectiu amb les presumptes irregularitats d’una família concreta i molt rellevant. Aquest estiu hem constatat, però, que aquí sabem distingir una cosa de l’altra amb tota claredat.
Hem guanyat, i consti que el combat era desigual i dificilíssim. I no només hem guanyat, sinó que ens hem fet un tip de riure quan determinats personatges i personatgets ens explicaven sopars de duro, alguns sòrdidament enregistrats amb micròfons ocults. Hem guanyat el combat contra la caspa mediàtica i la putrefacció partidista, contra l’arribisme desacomplexat i la poca vergonya. Hem guanyat, sí, i aquest triomf, passi el que passi diumenge, ja no ens el pot prendre ningú.
