Devia ser l’any 2000 o 2001. El senyor Enric Marco va fer la seva aparició triomfal a l’aula magna de la facultat, on hi havia una gernació expectant. Pel que vaig saber després, una bona part dels estudiants ja havien assistit abans a alguna de les vistoses performances del fals deportat mentre estudiaven l’ESO o el batxillerat. Jo era la primera vegada que el veia. Va explicar una anècdota inversemblant sobre una partida d’escacs amb un oficial nazi (una partida que, per descomptat, va guanyar ell). A alguns nois se’ls escapava una llagrimeta. Recordo que li vaig dir al Francesc-Marc Àlvaro, que estava assegut a la meva vora: “Un iaio que es tenyeix el bigoti amb aquest color negre tan pujat segur que amaga alguna cosa”. Vam somriure, mentre Marco anava desgranant les seves històries truculentes i efectistes. Uns anys després, quan es va destapar aquella impostura gegantina, vam evocar de nou el comentari sobre el color del seu bigoti. Com deia el mestre Pla, de vegades el més profund és a la superfície de les persones. És a dir, allò que es mostra pot servir justament per ocultar, i a l’inrevés. Per als occidentals, la màscara és una manera d’amagar-se; per als africans, en canvi, la funció de la màscara és mostrar allò que som més profundament (és a dir, allò que està més a prop de la superfície, per reblar la sentència de Josep Pla).
La setmana passada llegia en aquest diari que un documental ha demostrat que Coco Chanel va col·laborar amb els nazis. Es tracta d’una altra història complexa i una mica contradictòria, com tot el que va envoltar la vida d’aquesta dona. Que selectiva que és la memòria, però! Sembla que a ningú no li ve de gust recordar que, al París ocupat pels nazis, Jean Cocteau o Pablo Picasso, Braque o André Gide van establir una cordial relació intel·lectual amb l’oficial de la Wehrmacht i escriptor Ernst Jünger, autor de l’extraordinari Tempestes d’acer. No van tenir el més mínim problema amb els ocupants, i la seva activitat creativa (i els ingressos que se’n derivaven) no es va veure en absolut afectada. Després de la guerra, però, va semblar que tots havien tingut una actitud activa de resistència i les havien passat magres. Sense arribar a la impostura de Marco, que sens dubte és extrema, tothom prova de modular la pròpia biografia amb la sana intenció de no prendre mal si es gira la truita. L’altre dia sentia el Javier Cercas dient que el seu darrer llibre no parla exactament de l’Enric Marco, sinó de tots nosaltres, és a dir, d’una condició humana que sempre camina fregant el fangar de la mentida i la simulació.
Podria semblar que en l’època de la hipervisibilitat -la dels mòbils que fan fotos per engrandir el món sense els límits físics de les xarxes socials- la impostura ensopegaria amb una gran barrera. Com que tot acabaria sent visible, la possibilitat d’aixecar la camisa resultaria més aviat quimèrica. I vet aquí que apareix aquest noi a qui tothom anomena el Petit Nicolás (cosa que em sap greu, perquè és el nom d’un personatge del meu adorat Goscinny, coautor, juntament amb el dibuixant Albert Uderzo, d’Astèrix el Gal, entre d’altres). Fixem-nos-hi bé, en aquesta monumental paradoxa: la gran operació d’ocultació d’aquest noi fantasiós s’ha basat justament... a fer-se hipervisible! El Petit Nicolás va arribar al cim de la seva impostura fent-se fotos a la cerimònia de coronació de Felip VI, no pas amagant o destruint proves que l’incriminessin. I la patètica Tania Head, personatge inventat per la barcelonina Alícia Esteve, va tocar el cel de la mentida en sortir en programes televisius de màxima audiència als Estats Units en qualitat de supervivent de l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York.
En si mateixes, per separat, totes aquestes històries no tenen gaire interès. Si deixem de banda la impostura, els protagonistes solen ser anodins, mancats de qualsevol característica destacable. Del conjunt d’aquests episodis, però, se’n poden inferir algunes conclusions que no són pas trivials. La primera i més important, al meu entendre, és la tendència creixent a juxtaposar el significat dels verbs mostrar i demostrar. La història del Petit Nicolas és justament aquesta: per poder aixecar la camisa als empresaris, el jove madrileny mostrava fotos que demostraven coses. En realitat, mostrava fotos i prou: una imatge no demostra res més que la seva pròpia existència. Si no s’ho creuen, tornin a observar les fotos en què vostès mateixos apareixen, amb cara d’excitació, a la vora dels Reis de l’Orient i dels seus patges.
