La narrativa del futbol és immillorable. Costa veure tants homes plorant en tan poc temps. Tants homes resant. Demanant ajuda al cel per superar moments de tanta tensió. El Mundial s’acaba demà, però, per a futbolistes com tu, les conseqüències s’allargaran tota una vida.
Quan es parla de futbol, encara n’hi ha que ho fan amb connotacions negatives. Que si 11 homes amb pantalons curts corrent darrere una pilota, que si l’opi del poble, que si ens distreu dels veritables problemes. I sí que ens distreu. Com també ens distreu el sexe. Mentre follem, afortunadament, no pensem en el procés. Les llàgrimes descontrolades de David Luiz després de l’1-7 contra Alemanya ens recorden que no hi ha un espectacle narratiu global amb tanta força com un partit de futbol del Mundial.
S’enfronten dos països. Uns guanyaran i els altres perdran. Uns tocaran el cel i els altres s’enfonsaran en la misèria. Allò es resoldrà allà mateix després de 90 minuts, de 120 o d’una tanda de penals, que és el millor format televisiu que s’ha inventat mai. I acabarà amb llàgrimes. I tindrà conseqüències fins i tot polítiques per a aquests països. I els jugadors hauran de conviure des d’ara fins que tinguin 90 anys amb records recurrents d’aquell penal fallat, d’aquell xut al pal a l’últim minut. Episodis d’estrès posttraumàtic, dels quals sabrem ben poca cosa perquè ja tindrem nous ídols a l’aparador.
Futbolistes que durant el Mundial pateixen situacions tan extremes de tensió psicològica que tu saps que no viuràs mai i que te les pots mirar en directe des del sofà de casa. En una època de l’any que és la millor, quan tens les vacances a tocar i necessites alguna cosa que et permeti aïllar-te d’un any intens de feina. I encara que el teu país no hi estigui representat, sempre tries un equip amb qui anar. Identifiques els nostres i els altres. Els bons i els dolents. Pateixes i t’emociones per una cosa en què, en el fons, no t’hi va res.
I aquell gran moment dels himnes nacionals abans del partit. Una barreja entre el folklorisme d’Eurovisió, a les grades, i la càmera que escombra les cares dels jugadors, com qui passa revista a les tropes de cada país. Estaria bé importar aquest costum als partits de Lliga, i que els jugadors del Barça cantessin l’himne a tots els camps d’Espanya on juguin. Primer se l’hauran d’aprendre, ara quan tornin els entrenaments.
L’ARA canvia de format des de dilluns i durant set setmanes. En aquesta pàgina hi trobareu, durant l’estiu, una entrevista cada dia. Per tant, bones vacances a tothom qui pugui fer-ne i ens retrobem al setembre. Tot fa pensar que tindrem una tardor animada.
P.D.
