Opinió 06/05/2014

Honor per a Raimon (no al seu país)

i
Joan Garí
3 min

Raimon és notícia. Fa mes i mig que ha rebut, amb pocs dies de diferència, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes de Madrid. I ara, mentre comença un cicle de concerts al Palau, unes innocents declaracions sobre la seua poca fe independentista l’han posat en l’ull de l’huracà. Però els seus dubtes són més que raonables: si Catalunya s’independitza, què passarà de l’Ebre en avall? Un tema que requeriria més espai del que dispose.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És evident que la figura de Ramon Pelegero transcendeix els límits del seu lloc de naixement. Ell és valencià, però un valencià universal. I, tanmateix, els reconeixements li arriben de Barcelona i de Madrid, i no del seu territori més privatiu i íntim. A diferència de glòries estrictament locals, divinitzades fins al deliri però que no han traspassat mai fronteres molt marcades, Raimon s’ha passejat per Nova York i pel Japó fent comprensible, més enllà de la barrera de l’idioma, el seu crit huracànic. I quan parle de “glòries estrictament locals” em referisc, per exemple, a Nino Bravo (1944-1973). El cantant d’Aielo de Malferit -el nom autèntic del qual és Lluís Manuel Ferri Llopis- no està desproveït de grandesa i d’aquest component indefinible que distingeix els intèrprets tocats per una vareta màgica. Però està molt lluny del simbolisme de Raimon. I, tanmateix, mentre Nino Bravo és santificat a la seua terra, a Raimon li neguen el pa i la sal.

Naturalment, els responsables del buit orquestrat al voltant del creador de Jo vinc d’un silenci tenen noms i cognoms. Primer s’autoanomenaven “progressistes” i ara es creuen “conservadors”. Però ni fomentaven realment el progrés ni pretenen conservar res que no siga algun sucós compte corrent a Suïssa. Eren de partits diferents, venien de tradicions diferents, sustentaven ideologies diferents, però es van posar molt ràpidament d’acord en un objectiu: silenciar Raimon i els que, com ell, havien representat l’esperança en un futur més digne i més ple per al País Valencià.

Sospite que l’interfecte, més enllà de sentir-se lògicament dolgut per aquest inqualificable comportament de les “autoritats (suposadament) competents”, s’ho mira tot amb un escepticisme de bona llei. Si ets un ratolí, podràs estigmatitzar l’àguila, però no evitaràs la seua ferotgia vertical. Un dia desapareixeran de l’escena els que boicotegen Raimon a València -els que li neguen els guardons que sí que recull, amb plena normalitat, a Barcelona i a Madrid- i, passats els anys, ningú recordarà els seus noms. En canvi, l’obra del de Xàtiva restarà dempeus durant molt de temps, perquè és sòlida i ferma.

Una altra qüestió és si està justificat o no que un cantautor reba un premi etiquetat com “de les Lletres Catalanes”. En realitat, i a la meua manera de veure-ho, l’oportunitat del guardó està perfectament a l’ordre del dia. Al capdavall, no es premia Raimon per les pàgines literàries que haja pogut escriure. El que s’aplaudeix, més que res, és l’oportunitat de la paraula celebrada com un ens viu, musicable, proferible, escenificable. El que Raimon ha fet amb un manat de versos del nostre clàssic per antonomàsia, Ausiàs March, o amb els no menys torturats versicles de Salvador Espriu és una feina immensament més eficaç que l’esforç conjunt de molts mestres, editors o divulgadors literaris.

En el temps congelat del franquisme, sentir un cantant valencià articulant els versos de March feia l’efecte d’un boca a boca a un cadàver. Però aquell mort -i aquest és el triomf de Raimon i de la seua generació- estava ben viu i la llengua en què estaven escrites les seues composicions va demostrar ser un instrument àgil i dúctil, una eina que, més enllà de la seua qualitat històrica i simbòlica, esdevenia material d’ús quotidià, maó democràtic i popular.

Aquest és, finalment, el secret de l’èxit de Raimon. Com els bruixots de la tribu, ell ha servat l’arcà dels grans esperits -que escriuen sempre en vers- i l’ha transmés a les noves generacions. És un tresor de paraules vives i simples, com silenci, no, veles, vents, mans. És comprensible, precisament per això, la qualitat dels seus enemics a València, però no únicament a València. Els hereus dels que havien donat per acabada l’existència de la llengua de Raimon no poden suportar que un xicot de Xàtiva els guanye la partida. Però és exactament el que ha passat.

Potser un dia no llunyà Raimon reba també els premis que mereix a la seua terra. Llavors, però, serà una cerimònia innecessària, perquè l’autèntica celebració del seu mèrit ja l’hem feta escoltant-lo amb la minuciosa i delicada atenció que sempre mereix.

stats