AHIR PRESENTÀVEM la campanya per uns horaris més europeus que encapçala, entre d'altres, Fabián Mohedano, que han anomenat Ara és l'hora i que vol obrir el debat sobre les incoherències vitals heretades del franquisme, mantingudes i ampliades en les últimes dècades. L'ARA hi dóna suport, en farem un dossier a fons aviat, i ahir vaig notar l'entusiasme dels lectors en comentaris a l'article, a l'editorial i en adhesions espontànies a la idea a les xarxes. Ja era hora. Aquesta era la frase més recurrent, i de seguida tothom hi afegia experiències d'altres països, i denunciava com afecta la son i la conciliació i la vida i l'eficiència i la salut i la felicitat el desgavell horari, i reclamava mesures institucionals i empresarials. Tot i aquesta eufòria instintiva, i tot i l'encert de treure la proposta en moments d'il·lusió i de reinvenció del país (ve de gust plantejar horaris propis camí de l'estat propi), serà dificilíssim. I requerirà compromisos personals, inversions de futur. Trencar els cercles viciosos que afecten els horaris dels comerços i de la televisió i dels restaurants i espectacles, i sobretot les rutines laborals, requerirà determinació. I que algú comenci. Per això començo ara i aquí reclamant (reclamant-me) un primer esforç individual, allà on podem avançar i fer petits canvis d'actitud per empènyer els grans canvis. En la puntualitat, per exemple, respectant els horaris i procurant que els retards no penalitzin mai el que ha arribat a l'hora, sinó el que no hi arriba.
