La protesta violenta a Anglaterra es va complicar ahir, a Birmingham, amb la mort de tres pakistanesos a mans d'afrocaribenys. Els uns defensaven les seves botigues, els altres volien arrasar amb tot. És la cara fosca de la multiculturalitat: l'anglesa és una societat més segmentada que barrejada. Més que racisme hi ha guetos. Més enllà de l'anglès com a llengua comuna, es mantenen moltes barreres, que són mentals, urbanes i socials. Anglaterra té un alt índex de desigualtat. El mapa de la pobresa de Londres coincideix, quasi fil per randa, amb el dels disturbis d'aquests dies. Però no hi ha cap vareta màgica per gestionar la diversitat, sobretot si es creua amb desigualtat. Potser al món llatí ens barregem amb més alegria. O potser no. L'altre dia viatjava en tren a la centenària línia de Puigcerdà, on tot té un aire revellit. Tot? No, els viatgers són nous de trinca, vull dir que no hi ha autòctons enlloc. Jo llegia tranquil·lament la novel·la de Marta Rojals -la recomano- mentre de fons sentia l'animada conversa d'una parella de xinesos. Com que de xinès no en tinc ni idea, no em desconcentrava. Tot d'una, una mare sud-americana i la seva filla van començar a murmurar contra els xinesos: " Se piensan que están en su país: hablan a gritos y encima no se entiende nada ". Un clàssic: els penúltims arribats contra els últims. Vaig reprimir la meva ironia didàctica. La pedagogia és esgotadora.
