Quan algú enceta un debat que, amb tota seguretat, farà esquinçar les vestidures dels habituals del ram, em trec el barret. Per descomptat, em refereixo a debats seriosos, no a la típica gracieta amb la qual de vegades s’inflen les columnes periodístiques com qui farceix un pollastre amb prunes. Els inspectors d’Hisenda espanyols han proposat legalitzar la prostitució i el que anomenen “drogues toves” amb la intenció de recaptar uns diners que, ara, es dilueixen en el magma obscur de l’economia submergida. Les cometes de les “drogues toves” les explicaré després. Aquests professionals argumenten que la despesa pública resulta manifestament insostenible, fins i tot si es reduís moltíssim el frau fiscal de sempre. En una població cada cop més envellida, l’esmentada càrrega és cada cop més necessària i alhora més difícil d’obtenir o de recaptar: coses d’una piràmide poblacional amb una forma preocupant. Des d’Hisenda, i per boca de José María Mollinedo, se’ls responia que “no s’han de buscar ingressos a qualsevol preu, sinó intensificar la lluita contra el frau fiscal, sobretot en els àmbits que concentren el gruix més gran de l’evasió: les grans empreses i patrimonis”. La rèplica és, sens dubte, assenyada i perfectament plausible. Ens trobem davant d’una discussió que molt probablement té una dimensió europea, o mundial, i que, com moltes altres qüestions d’aquest tipus, reclama un fòrum internacional específic (com per exemple el del canvi climàtic, el control de determinades armes, etc.).
Comencem pel punt que acabem d’assenyalar: ¿de què serviria que l’estat espanyol -o un futur estat català independent- legalitzés la prostitució o les “drogues toves” si tot plegat té una dimensió que va més enllà de les pròpies fronteres? Em recorda aquells països que prohibeixen les centrals nuclears per por d’un accident, però que a l’altra banda de la frontera, de vegades a pocs quilòmetres en línia recta, tenen tones d’urani que serveixen per fer l’electricitat... que ells mateixos acaben comprant. I això és un negoci absurd. És molt probable que amb el tema de la prostitució i els estupefaents acabés passant una cosa semblant, i no precisament per culpa de la radioactivitat: la majoria de les prostitutes que es veuen pels carrers i les carreteres d’aquest país no semblen autòctones. I jo diria que la marihuana del Rif continua tenint més adeptes que la que es pugui produir en aquesta terra nostra. Un breu parèntesi sobre les cometes de les “drogues toves”: aquesta classificació, que pot semblar intuïtiva i gairebé autoevident, no té la més mínima justificació científica. Per tant, i posats a debatre coses sense hipocresies, no insinuem ara que certes substàncies són innòcues a còpia d’afegir l’adjectiu tou on ens sembli oportú.
Penso que el nucli del problema -no els serrells que se’n deriven-és la impossibilitat de juxtaposar dues qüestions en un mateix paquet, i intentar resoldre-les pel mateix preu. Aquí hi ha dos motius de dissensió, no un de sol. El primer fa referència a la possibilitat de legalitzar activitats que, per a molts, constitueixen un atemptat contra la dignitat de les persones i/o la salut dels ciutadans. Que jo sàpiga, no existeix un acord social sobre aquesta qüestió. El segon problema està relacionat, en canvi, amb la possibilitat de recaptar impostos en àmbits on ara mateix no se’n recapten. Aquesta qüestió tampoc està consensuada, i ara no parlo de la prostitució o de les drogues, sinó d’altres qüestions fiscals quotidianes però incòmodes. Per exemple: els impostos directes i indirectes que es paguen per la tinença d’un automòbil privat, ¿són proporcionals a la immensa despesa pública que generen (especialment en relació amb les infraestructures que requereixen, el dèficit comercial que causa la importació de petroli, la contaminació, etc.)?
Si aquests dos debats resulten complicats per separat, no vull ni pensar en la quantitat de disbarats que podrien arribar a generar en cas que es llancessin sense més ni més au dessus de la mêlée d’una discussió col·lectiva... Sigui com sigui, ja he dit al començament de l’article que quan algú gosa anar més enllà dels sargidets timorats i proposa coses d’una certa envergadura amb una intenció propositiva mereix tots els meus respectes. És molt probable -o almenys això espero- que la societat catalana s’hagi de fer preguntes d’aquest tipus a mitjà termini. Tot plegat requereix maduresa, flegma, una certa formació i -no me’n cansaré de repetir-ho- aquell sentit de l’humor que fa paret amb la tolerància.
