Adoble pàgina dels principals diaris, en castellà a l’esquerra i català a la dreta, em trobo un manifest de publicitat pel “No” a la independència. Em poso contentíssima. Això vol dir que hi ha persones, a Catalunya, que com jo troben que s’ha de poder votar i que, com jo, acceptarien democràticament els resultats de la votació. Per un moment, em sento escocesa.
Repassant el manifest, em trobo, en un requadre, sota l’epígraf “personalitats i professionals”, els noms de Carlos Ruiz de Alegría Rojel (escriptor), José Sanchis Sinisterra (dramaturg), Ramon Fontserè (actor) o Gloria Castellet (podòloga). Més avall, i ja sense requadre, hi ha “militants activistes i simpatitzants”. En aquest cas, l’advocada Lídia Falcón és el primer membre -amb perdó- de la llista. Entre la resta de signants d’aquest apartat hi ha persones que només especifiquen la professió que fan, com el senyor David Canales Sáez (“ albañil ”), d’altres que hi inclouen la professió però també alguna de les seves característiques, com el senyor Giuseppe Gianatempo (“ cocinero y librepensador ”), d’altres que únicament hi fan constar alguna de les seves sensibilitats, com la senyora Silvia Casas (“ ecologista ”) i d’altres que hi posen la professió i l’afiliació política. Destaquen, entre aquests, la senyora Maite Sant (“ diseñadora gráfica y votante de ERC ”) i la senyora Marta Nogué Miret (“ votante de la CUP ”).
És a dir, que hi ha persones que voten partits independentistes com la CUP o ERC però que, al mateix temps, no desitgen la independència. ¿Deu ser perquè se senten independentistes però només “en teoria”? ¿O perquè dels partits que voten els agrada tot, excepte el partit en si? És tan excèntric com si Màrius Carol i el comte de Godó decidissin afiliar-se al partit d’Oriol Junqueras. És com ser vegetarià i firmar un manifest a favor dels entrecots obligatoris.
