SI CREIEM que un dels grans problemes de l'estat on estem ficats és el nacionalisme, no n'hauríem de tenir prou dient que ells ho són més que nosaltres: hauríem d'intentar no ser-ho i rebutjar aquesta etiqueta.
El nacionalisme o és bo o és dolent. És ridícul afirmar que el meu és bo i el teu dolent. El problema és que som davant un d'aquells mots trampa que els centres de poder han resemantitzat perquè intoxiquin l'incaut i estigmatitzin a qui els desafia.
El seu verí respon a la següent fórmula: barreja un sentit cridaner i demonitzat, que té el paroxisme en Hitler, amb un d'implícit que exclou, per definició, tots aquells estats anomenats democràtics.
Igual com terrorisme ha acabat significant la violència política dels no-estats contra els estats, nacionalisme significa avui de facto, en l'ús de molts mitjans, la lluita d'una nació sense estat per arribar a ser-ho.
¿Pot no ser nacionalista la lluita d'aquesta nació? Sí si per nacionalisme s'entén una exaltació de la identitat que la fa superior a les altres. Sí si és una ideologia que força milions a assumir una identitat que no és la seva. Sí si reescriu la història.
"No conec ningú que no sigui nacionalista", diuen alguns. I tenen raó d'una manera no gaire diferent a si diguessin que, en el fons del fons, tots som una mica racistes o masclistes. Una raó que en cap cas justifica que ja ens estigui bé ser-ho.
Les coses ens aniran més bé si aprenem a presentar el nostre independentisme al món com a no-nacionalista. Per una raó de pes: no és res més que la reacció de dignitat d'un poble davant un nacionalisme que l'ofega.
