Del discurs d'Artur Mas al congrés de CDC se n'han comentat molt dos sound bites . El primer compara Catalunya amb Massachusetts i el segon avisa que hem posat "rumb a Ítaca". Qui conegui la geografia dels Estats Units sap que Ítaca no és a Nova Anglaterra sinó a l'estat que hi limita per l'oest. Mas no pensa, doncs, en l'Ítaca americana, seu de la prestigiosa Universitat de Cornell, tot i que s'ubica en un entorn de topònims clàssics (Homer, Virgil, Ovid, Syracuse, Athens), que demostren que els pioners d'aquell estat equiparaven modernitat amb il·lustració humanística. Però si la referència no és una relliscada com les de Ronald Reagan sinó una figura de dicció, ¿a què treu cap emplaçar el destí de Catalunya a Massachusetts? Sens dubte, l'aristocràtica Boston i la vila universitària de Cambridge a l'altra riba del Charles representen una gran concentració d'intel·ligència i negocis. Ara, posats a triar referents d'alt valor simbòlic, molta més gent s'inclina per la Nova York del Hudson, seu del món editorial i les finances i on Wall Street no eclipsa universitats i museus admirables. Llàstima que com a referència aspirativa (per dir-ho com el president Mas), ja estigui compromesa des dels anys 80, quan a Madrid asseguraven que eren la ciutat més novaiorquesa d'Espanya. I posats a triar Ítaques com qui tria melons, ¿què me'n diu de Califòrnia? Seu universal del cinema i de la tecnologia digital, capdavantera en biotecnologia i en energies sostenibles, amb una economia agrícola de primer ordre compaginada amb una magnífica gestió dels espais naturals. Però estem de pega, perquè aquesta metàfora també està ocupada des dels anys 80, quan el president andalús, en una visita oficial a Berkeley, afirmà impertèrrit que la seva comunitat era la Califòrnia d'Europa. Per sort Massachusetts encara estava disponible i Mas l'ha adoptada amb més circumspecció que els seus homòlegs citats, ja que no ha passat de vaticinar com seria Catalunya si existissin uns Estats Units d'Europa, que en plena crisi de l'euro són aproximadament tan consistents com el concert econòmic. Com que no es dóna la premissa, l'afirmació resulta irrebatible i tothom tan content.
Sospito que amb el seu avís per a navegants Mas tampoc al·ludia a cert poema èpic, perquè si l'hagués llegit en la magnífica versió de Carles Riba sabria que Ítaca no és un destí d'anada sinó de retorn. Arraconant la palla poètica i anant al gra, l'Odissea és la història d'un trapella de casa bona que "roda el món i torna al Born". Ara, per arribar al punt de partida, ¿calien tantes giragonses metafòriques? No ens enganyem, l'estat català de Massachusetts dins els Estats Units d'Europa és tan realista com la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques proclamada per Macià, i un bon pic menys agosarat. Està per veure si li rendirà tant.
Em temo que l'Ítaca presidencial s'assembla més a la de Lluís Llach, aquella del "més lluny, heu d'anar més lluny", etc., que a la generació del president (i a la meva) ens feia somniar un difús recorregut a l'ambició. Mas ha arribat molt lluny, tant que ja no pot anar-hi més si no és portant-hi Catalunya en pes. Però jo he viscut realment, i no virtualment, deu anys a Ítaca i vuit a Massachusetts i sé que aquestes fites no són models de desenvolupament prêt-à-porter .
Abans d'assolir el nivell tecnològic actual, Massachusetts forjà una sòlida tradició de pensament, incloent-hi el pragmatisme, una filosofia de la qual Convergència té el mal costum de prendre'n el nom en va, sense importar-li gaire William James o Charles Sanders Peirce. Però perquè poguessin sorgir aquests pensadors, Massachusetts va haver de fundar la llibertat de pensament en la llibertat efectiva. Jo recomanaria humilment al president Mas que durant el seu viatge a Boston s'arribés a Concord i visités l'Old Manse, la casa d'Emerson. A tocar del mas hi veuria el pont on els colons van disparar els primers trets de la revolució, origen de la pròspera Commonwealth de Massachusetts i dels Estats Units d'Amèrica. Allà podria reflexionar in situ sobre l'ús dels ponts quan arriba l'hora no ja del dret a decidir sinó de la decisió. Només que deixés de banda el claqué convergent, el ball de peus sense moure's de lloc amb parelles poc recomanables, Mas posaria en crisi no sols l'estat espanyol sinó l'actual model d'Europa. I si de la crisi n'emergissin uns Estats Units europeus, Catalunya hi seria no com una imitació de Massachusetts sinó amb la plenitud de les pròpies capacitats. Però no cal esperar un canvi continental perquè Catalunya es retrobi amb ella mateixa. President Mas, Ítaca és en primer lloc el deure de recuperar el palau pairal foragitant-ne els pretendents. I l'heroi ho és perquè quan toca sap jugar-se-la.
