Joan Carles March: "Ningú no ens tornarà les vides que s'han perdut a causa de les polítiques d'austeritat"

Codirector de l'Escola de Pacients d'AndalusiaAquest metge pollencí és professor de l'Escola Andalusa de Salut Pública des de fa 22 anys i codirector de l'Escola de Pacients, creada fa cinc anys. Apassionat de la comunicació 2.0, no dubta a aplicar les xarxes socials com a eina per mitigar la solitud dels malalts crònics.

Els pacients han d'anar a l'escola?

Un pacient té una experiència molt intensa relacionada amb la seva malaltia i, si la pot explicar, pot ser de molta ajuda. Basada en aquesta filosofia, existeix la formació entre pacients. Les escoles de pacients tenen molta tradició als Estats Units i a Anglaterra, i aquí no hi estam tan acostumats. La idea és que els experts en una malaltia puguin ajudar els nous pacients amb la seva experiència: com contar a un fill que tenc un càncer de mama, quines coses em serveixen en el procés de quimioteràpia o quines coses em van bé si tenc diabetis són coses que es poden transmetre i resoldre millor si les explica un malalt crònic. Jo sempre dic que un professional és un expert en malalties i que un pacient és un expert en la seva malaltia. Els malalts poden ajudar-se molt més entre ells, parlen el mateix llenguatge.

¿Es tracta d'incorporar el paper actiu del pacient en el sistema de salut?

És implicar-lo en la seva autocura. Està comprovat que si a una persona la impliques en la cura, pot tenir més bons resultats. Un malalt pot formar altres malalts si ho fa amb unes guies i acompanyat del personal adequat.

Per tant, un pacient que és protagonista se'n pot sortir més bé?

Està comprovat que un pacient que és actiu té molts avantatges. Normalment tenen més bona comunicació amb els professionals sanitaris, més bona coordinació, menys errors mèdics, segueixen millor els compliments terapèutics i els consells que se'ls dóna, i com que tenen més bon control de la malaltia i més autoestima, necessiten menys visites i menys ingressos i anades a urgències. Un pacient actiu, format i informat contribueix a la sostenibilitat del sistema sanitari.

El sistema de salut sovint s'oblida dels pacients?

Un 13,2% de pacients actius diuen que tenen mala comunicació amb els metges. En canvi, el percentatge dels pacients no actius arriba fins al 48,6%. El mateix passa amb el nivell de confiança en el sistema de salut: prop d'un 60% dels malalts crònics no actius han perdut la confiança en el sistema, enfront del 15% dels pacients crònics que tenen un paper més actiu. Programes com aquest poden ajudar a fer un sistema sanitari menys car.

Com s'han notat els efectes de les polítiques d'austeritat en la salut pública?

La crisi afecta la salut d'una manera molt important: hi ha gent que no pot comprar un medicament perquè no el pot pagar, o altres que no ho han pogut resistir més i s'han suïcidat. A Grècia hi ha un augment del consum d'alcohol molt important; les malalties mentals s'han disparat; l'índex de suïcidis, també, i hi ha un rebrotament d'infeccions com la sida, a més d'un augment del consum de drogues lligades a l'heroïna. Aquí ens marquen la línia altres països, i el que veiem de Grècia ens ha de fer veure que les polítiques de salut no poden continuar retallant. L'austeritat està duent depressions, suïcidis, mortalitat... i no ho dic jo, sinó les revistes científiques de referència. Les vides que s'hagin perdut a causa de les polítiques d'austeritat no tornaran.

Això és violència estructural...

Com més persones pobres, més malalts hi ha. És important que cerquem altres vies que no siguin l'austeritat. Les polítiques d'estímuls poden donar vida. El que hem de plantejar són les alternatives.

Quasi el 20% de la població immigrada resident a Espanya ha quedat sense atenció sanitària. A les Balears ja hi ha hagut un mort, Alpha Pam, per no ser atès correctament. Què pot passar en aquest escenari?

El reial decret 16/2012 trenca amb la idea d'atenció universal, i aquest és el gran problema. Trenca una política activa d'atendre els que pitjor ho tenen. Les polítiques d'austeritat fomenten la desigualtat.

I quins efectes pot tenir sobre la salut pública?

Deixen de fer-se polítiques globals, i així perds la visió global de tot un sistema. Si deixes de fer atenció sanitària preventiva, el que és individual pot convertir-se en un brot que infecti altres persones. Si deixes d'actuar més ràpidament que les malalties, si deixes de fer prevenció i si deixes que la població cada vegada sigui més pobra, el còctel no és gaire esperançador...

Es torna a la beneficència?

Per a determinats grups de població, sí. I això implica que el sistema sanitari perd el seguiment del tractament amb el pacient i ja no el pot informar.