Hi ha un delinqüent anomenat Jaume Matas que ha sortit de la presó després de complir una tercera part de la seva breu condemna, i sense haver-la complert ni tan sols dins una cel·la sinó a les dependències mèdiques de la presó de Segòvia, a causa d’una afecció d’oïda. Està molt bé i és altament exemplaritzant. Si el pres hagués estat, posem per cas, membre d’una banda de narcotràfic, pensaríem que la seva prompta excarceració respondria a un programa de reinserció social. Però com que el currículum del reu inclou punts com haver estat president del Govern Balear, o ministre (ni que fos de Medi Ambient), no ens queda més remei que pensar que una vegada més algú ens pren el pèl, i que la divisió de poders, a Espanya, funciona per barris.
L’indult encobert a Jaume Matas és una nova vergonya del sistema espanyol, que, a més, arriba en el pitjor moment possible, o si de cas en el moment de donar més força electoral a Pablo Iglesias i Podem. Segur que hi ha tecnicismes jurídics que avalen aquesta decisió, només faltaria. Però que Jaume Matas sigui al carrer no deixa de constituir un perill públic com els que només sap fabricar la Marca Espanya.
I a més, el fet de l’excarceració no amaga una evidència: l’home que ha sortit de la presó de Segòvia ha ocupat altíssims càrrecs de responsabilitat política, i ho va fer amb l’aplaudiment entusiasta dels mateixos que ara volen fer veure que no l’havien conegut en sa vida. Començant per un tal Mariano Rajoy, que quan encara el líder de l’oposició i Matas era el president illenc no va dubtar a afirmar: “Volem fer amb Espanya el mateix que Jaume Matas ha fet amb les Balears”.
No dubtem que el desig s’ha vist satisfet, i fins i tot multiplicat, perquè a Matas li faltaven recursos i territori per arribar a fer amb les Balears el mateix que ha fet el seu partit amb Espanya. Jaume Matas era un personatge que buscava el seu enriquiment personal, però no era un fanàtic com José Ramón Bauzá (a les Balears) ni un ninot de palla com Mariano Rajoy (a la Moncloa). Però si un dia o altre a Matas se li acudís explicar en públic el que sap sobre Bárcenas, el transvasament de l’Ebre o les concessions de l’AVE, encara descobriríem noves accepcions de la paraula escàndol. A Matas no se li paguen els serveis prestats com a governant, sinó els que encara ha de prestar com a delinqüent que tanca la boca amb tota disciplina. I mentrestant alguns ens seguim preguntant on són els diners que li permeten, a ell i a la seva família, pagar-se un tren de vida absolutament desproporcionat pels seus ingressos. Que l’hi preguntin al també pres Francisco Granados, a veure si en sap alguna cosa. O a la seva excap, Esperanza Aguirre. O a Rajoy, De Cospedal, Acebes o l’esmentat Bárcenas. Que els hi preguntin, perquè segur que en la resposta hi anirà, implícita o explícita, alguna revelació sobre el que ha estat l’Espanya de les autonomies. Jaume Matas no és més que un producte natural del fangar dins el qual encara ens veiem obligats a surar.
