Quan va presentar la tercera novel·la de la trilogia sobre la crisi grega, Petros Màrkaris va dir que els Jocs Olímpics d'Atenes 2004 havien estat l'origen de tot plegat. Van ser, segons l'escriptor: "Un projecte megalòman, finançat amb crèdits colossals, que ens van fer perdre contacte amb la realitat". No oblidem que ara hi ha afegit una quarta novel·la, centrada en el tema d'Alba Daurada: les crisis no només tenen dolorosos efectes socials, sinó també polítics. Fan mal d'arrel. Els Jocs Olímpics, doncs, són armes de doble tall, i ho dic ara que Xavier Trias ha desestimat celebrar els d'Hivern l'any 2022. M'interessa especialment la frase de Màrkaris que diu "perdre contacte amb la realitat", perquè és aquí on un projecte es gira en contra de qui el promou, i és aquest argument el que jo voldria sentir d'un alcalde.
Els Jocs de Barcelona van ser una meravella perquè l'objectiu estava molt definit -posar la ciutat al mapa- i encaixava molt bé amb un projecte de transformació que reunia grans infrastructures (les rondes estaven per fer) amb aquell "urbanisme de sargidora" que disseminava el benefici pels barris. No oblidem que va ser en aquell moment que comença la regeneració de Ciutat Vella. El Fòrum 2004 va ser l'exemple oposat: es va decidir que es faria "alguna cosa" i només aleshores es va començar a pensar què i com. Recordo una reunió preliminar, una dotzena de persones: vam estar una tarda donant-hi voltes, amb molta teoria sobre com arreglar el món, però ningú va ser capaç d'imaginar com "allò" s'encarnava físicament. Al capdavall es va cridar una empresa de fora, especialitzada en dinamització de parcs temàtics, perquè muntés el sarau, i altre cop Comediants i la Fura per a les cerimònies i cavalcades: la gestió del talent va ser nefasta. El millor del Fòrum no ho va entendre ningú: sota aquella plaça periurbana hi ha una depuradora que abans funcionava a cel obert, i va ser llavors quan es va fer, del Besòs, un parc.
Ara anem als Jocs d'Hivern del, posem, 2026. A quin aspecte del projecte de Barcelona corresponen? No hauria de ser aquesta la primera pregunta? Jo només hi veig dues respostes. La primera: corresponen al model de ciutat turística. No vull entrar a fons en un tema que avui és una mena de panacea per a molta gent, però sí que diré que Barcelona ja ha tocat sostre en el nombre de turistes que pot suportar amb l'actual mena de gestió. El turisme no és un mannà innocu, i Barcelona comença a desdibuixar-se sota el pes de l'immediatisme comercial. Per tant, no necessitem Jocs per a això.
El segon element també és obvi: vertebrar el país. Aquí he de citar una altra reunió preliminar: celebrada a l'Ajuntament quan Jordi Hereu va plantejar la brillant idea, va haver-hi un estupor generalitzat en el moment que l'expert convocat va dir que ara el "tema" no era Barcelona sinó Catalunya. Van tremolar les cadires. L'alcalde Trias ho té més clar: va dir, amb raó, que desdoblar la línia de tren de Vic era més important que completar el tram central de la línia 9 de metro. Però se li van tirar a sobre. Molts barcelonins són encara presoners del paradigma de la ciutat (metropolitana) autista. Ara tampoc m'estendré sobre si al Pirineu li calen més xalets i més pistes, si realment necessita els Jocs: han de ser ells -ciutadans i alcaldes- els que parlin. La qüestió és si no els estem utilitzant de forma cruel, amb expectatives falses. És dubtós que cap ministeri inverteixi avui a Rodalies, malgrat que la línia de Vic està pactada -i mai reclamada- des del primer dia de l'últim mandat de Zapatero.
Barcelona està en un moment encara dolç però potser ja de davallada. L'agonia actual -crisi social més Generalitat sense recursos- dificulta la formulació d'un projecte propi. Però és que Barcelona, avui, ja té projecte: el projecte majoritari del país, la independència. El que Barcelona necessita és un horitzó, i havíem quedat que tendíem cap al coneixement i la reindustrialització intel·ligent. ¿Hi contribueix una pista d'esquí de posar i treure a la Zona Franca? Jo crec que no. Barcelona hauria d'aprofitar aquest moment de calma per perfilar la seva ambició de ciutat més enllà de la "qualitat de visita" -això ho tenim- per avançar cap a la "qualitat de vida" per a tothom. Tornar a la sargidora urbanística -petites obres-, als objectius clars i a la participació col·lectiva en el debat. Fa pocs anys aquest debat va concloure que no calien grans esdeveniments per moure l'energia ciutadana. Els Jocs d'Hivern són un pas enrere.
