Aquests dies constatem fins a quin punt el sentiment de culpa -diguem-ne, si voleu, de responsabilitat- brilla per la seva absència en la retòrica bel·licista de les grans potències. No tant perquè insisteixin en la seva innocència, que donen per descomptada, com per la manera com demonitzen l’enemic. Kerry ens vol convèncer que ens unim a ell perquè l’Estat Islàmic és sheer evil, és a dir, maldat pura.
La maldat pura, quan es projectasobre moviments que arrosseguen milions de persones, és una paret de formigó ideològic que intenta aïllar el present del passat, que vol obviar que l’odi passa de pares a fills i que tota comunitat -nacional, cultural o religiosa- pot acabar esclatant ambel totalitarisme més salvatge quan és sotmesa a una humiliació suficient.
Si els nazis eren maldat pura, els firmants del Tractat de Versalles poden dormir tranquils i, de retop, Bismarck ja no té res a retreure’s per quedar-se Alsàcia i Lorena... i podríem seguir avançant enrere.
Si l’Estat Islàmic és maldat pura, Bush, Blair i un llarg etcètera hi tenen el somiat espantall terrorista que brandaven. La Guerra de l’Iraq o el suport que han rebut tants anys els Al-Assad no hi tenen res a veure.
Però si no ho és, si està fet de la mateixa misèria i grandesa que va lloar Pico della Mirandola, les arrels de la seva maldat penetren i s’estenen pel passat i un fil de funesta causalitat uneix les asèptiques execucions amb drones amb les brutals decapitacions de periodistes.
No ser maldat pura no és, ni de bon tros, ser innocent: és ser culpable en la tràgica i misteriosa mesura en què ho som tots, en la mesura incerta i indemostrable en què som lliures. Comprem la maldat pura perquè ens exculpa, però és tant de la vora del foc com els ogres i les bruixes.
Tot camí que ens porti a una pau duradora passa per tornar a fer humà l’enemic, per convertir terroristes en persones, assumint que ni ells són tan dolents ni nosaltres, que mai podrem saber què hauríem fet en el seu lloc, som tan innocents.
