Esplèndida manera de defensar una indignitat. Al marge de totes les consideracions que d’avui endavant mereixerà la compareixença d’ahir del president Pujol al Parlament (n’hi haurà de polítiques, jurídiques, morals i fins i tot religioses), hi ha un elogi que no se li pot escatimar al nostre home, i és que va demostrar que és un excel·lent narrador.
En trenta minuts, Jordi Pujol va despatxar el resum de trenta-quatre anys que van modelar no tan sols la seva vida i la de la seva família, sinó també la de dos països sencers: Catalunya i Espanya. Ho va fer amb un relat magníficament estructurat. Ara s’entén el retard que ell mateix va imposar a l’acte d’ahir: necessitava preparar bé la novel·la que volia explicar, que incloïa un pròleg (la reconstrucció de la figura de son pare, Florenci, i de les relacions que hi va mantenir), un plantejament (un dirigent polític que, després de molta lluita i d’haver accedit a la presidència de la Generalitat, rep una herència enverinada), un nus (el desenvolupament d’una idea de país, amb la relliscada d’una menció explícita a Enciclopèdia Catalana que no venia a tomb de res), un desenllaç (anunciat des del començament: a ningú li sap més greu el que ha succeït que a ell mateix) i un epíleg (aquí no ha passat res i el país ha de continuar endavant).
Jordi Pujol sempre ha pogut presumir, i amb raó, d’acumular una vasta cultura literària, i ahir en va donar fe. A més d’això, als seus vuitanta-quatre anys, es va presentar a ell mateix com una figura tràgica, atenallada entre l’ombra d’un pare absent, la influència d’una esposa potser massa present (va esmentar Marta Ferrusola, sense dir-ne el nom, almenys tres vegades, sempre per dir que son pare s’hi entenia millor que amb ell mateix) i els requeriments d’uns fills que no van ser mencionats en cap moment.
Entre Balzac i Kafka, amb gotes de Tolstoi i Dostoievski, Pujol va modular la seva intervenció dins els paràmetres dels grans narradors decimonònics, sense oblidar-se de reservar alguna espurna a contemporanis com DeLillo. Conflictes entre pares i fills, psicologies torturades, diners, ideologia, la construcció paral·lela d’una ideologia i d’un país... Tot, servit amb generosa abundància de prolepsis i analepsis (salts endarrere i endavant en el temps) i anagnòrisis (dosificacions de la informació) dignes d’un Hitchcock.
Com a narrador oral, Jordi Pujol faria un gran paper a la plaça de Jamaa al-Fna, de Marràqueix, famosa per ser el punt de trobada dels millors rondallaires del món. Amb tots els respectes per Manel Cuyàs, que va redactar les memòries del president (també enquadrades ara dins el gènere de la ficció), esperem amb candeletes el debut del Jordi Pujol novel·lista. Una d’indis estaria bé, per començar. O, si no, una d’intriga. Al cap i a la fi, com deia Pessoa, “el poeta és un fingidor / que fins i tot fingeix que és dolor / el dolor que de veritat sent”. I, qui diu poeta, diu fabulador. Jordi Pujol, candidat al Premi Nacional de literatura.
