Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Julio Manrique: Fragilitat entremaliada

Som davant un actor orgànic que com l'Orson Welles no coneix fronteres entre interpretar i dirigir. Tot el que ens presenta ho pareix des del crit. Tot el que transmet ho treu de tan endins que no ens deixa distància per fer d'espectadors.

Té la fragilitat entremaliada que pot girar cap a l'humor gamberro o el suïcidi. Podria viatjar en una troupe alternant el Hamlet torturat amb el Falstaff borratxo i el Macbeth brut de sang.

Injecta el verí que desperta de l'anestèsia. Del seu teatre fins i tot un zombi en surt sensible. És una descàrrega d'adrenalina que es buida en el present. Més efectiva en l'impacte que en la lenta digestió dels continguts.

Parla un català que defuig la correcció: tant la mestretites que imposta i falseja, com la que, evitant l'artifici, ressegueix la identitat que se'ns esborra. El purisme ridícul ha generat tant rebuig que alguns dels nostres millors actors agafen la llengua tal com raja: barrejant barbarismes i ultracorreccions.

Treballa amb amics tan amics que algun acaba en dona i fill. Viure moltes vides no fa la teva estable. Si poses la passió a la feina, val més que hi posis el que més estimes.

El mou tant l'instint que no planifica. I si ni l'obra, abans d'entrar als assajos, no té ni idea de com serà, imagineu-vos què pot fer amb la vida, que no parteix de cap guió i on cada assaig és, per desgràcia, la primera i l'última funció.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT