Opinió 23/10/2014

Junqueras, Évole i la senyora respectuosa

i
Xavier Roig
3 min

ADubai, fa uns anys, vaig anar a un restaurant. La recepcionista era espanyola i estava atenent els de davant meu, que també eren espanyols. En donar-li el meu nom per a la reserva, la recepcionista em va preguntar: “¿De dónde es usted? ” Li vaig dir que era català. Els altres, que estaven escoltant, van dir: “ ¡Ah! ¿Entonces español? ” “ No. Soy de Perpiñán ”. Amb l’anècdota pretenc significar que fa molts anys que vaig desistir de mantenir converses justificatives -infructuoses i enutjoses- sobre la meva nacionalitat. I tot plegat m’ha vingut al cap en veure el programa de La Sexta en què el senyor Junqueras visitava la família Parejo, de Sevilla. He confirmat la bondat de la decisió que vaig prendre fa tants anys.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Abans de continuar, però, voldria fer una petita observació. El senyor Évole (els mèrits del qual Déu nos en guard de qüestionar), igual que altres periodistes que pretenen donar la seva visió a tot Espanya del que succeeix a Catalunya, peca, al meu entendre, d’un error de prioritats: planteja el tema de la independència de Catalunya com a punt central de discussió. Ignora el problema previ: la falta de democràcia. Entenc que dóna més audiència a Espanya contemplar els catalans intentant justificar-se. És més rendible això que no pas passar-li la pilota a l’audiència espanyola perquè es justifiqui ella sobre per què als països civilitzats es vota, i a Espanya no.

El contingut del programa Salvados no em va interessar pel fet que ja he exposat. Veure el senyor Junqueras justificant per què vol ser independent no va ser gaire edificant. Al capdavall, i si em collen molt, un vol ser independent perquè li dóna la gana. I, això, el senyor Junqueras no ho podia dir sense esdevenir grollerot. Però sí que em va cridar l’atenció el fet que els amfitrions estiguessin clarament dividits en dos grups. La senyora de més edat -que parlava amb gran desimboltura- i la resta. I si faig servir el criteri de l’edat és intencionadament. Perquè la manera de pensar dels membres d’aquella família venia determinada per l’edat. Perquè aquella senyora -la més assenyada de tots plegats- no era filla de la Transició.

La Transició, a Catalunya, no ha durat pas trenta-i-tants anys com a la resta d’Espanya. No senyor. La Transició a Catalunya va acabar el 20 d’octubre del 1981, el dia que es va votar en referèndum l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. Voldria recordar -i no és la primera vegada que ho escric- que el perfil diferencial que la Constitució espanyola reservava a catalans, bascos i (amb matisos) gallecs va quedar destruït en el moment que els senyors González i Guerra van aconseguir que Andalusia fos considerada “nacionalitat històrica”. No vull ara entrar en la disquisició de si ho és o no. El que pretenc és destacar que el cartutx diferencial que la Constitució espanyola tenia reservat per a Catalunya i el País Basc (i Galícia, potser) va quedar remullat gràcies a l’acció de dues persones concretes i específiques, i d’un partit -que incloïa el PSC-PSOE-. Seria bo que la història guardés ben detallat aquest acte d’irresponsabilitat. A partir d’aquell precís moment la barra lliure del cafè per a tothom va quedar oberta.

Aquests més de trenta anys no han servit pas per clarificar la realitat. No ha interessat. Un estat del benestar de distribució capriciosa, un clientelisme agraït per les prebendes (obtingudes d’Europa, també) i una tendència a l’arrogància han portat a fer que la generació sortida de la Transició (en certa manera, això també ha tingut lloc a Catalunya) es comporti com un nen malcriat que té assumit que allò de què gaudeix és fruit d’uns drets amb els quals ha nascut. Uns drets que són aquí per quedar-s’hi, perquè són intrínsecs a la nacionalitat espanyola. I entre aquests drets innegociables, irrenunciables i emanats, pràcticament, del dret diví, s’hi compta també, ai las!, la propietat de Catalunya.

Els polítics espanyols de la Transició no han fet pedagogia. Pitjor: han generat una absoluta falta de reconeixement de Catalunya i, també, una falta d’agraïment a Europa. Els polítics catalans -porucs i interessats- hi han col·laborat. L’excusa de la governabilitat ha servit per mantenir sota discreció una corrupció generalitzada -la dels partits i la dels particulars lligats als partits-. Tot plegat ha generat una perversa percepció de Catalunya.

D’entre aquella família andalusa que va acollir Junqueras, només una persona, un veritable esperit liberal, no estava viciada pels motllos de la Transició. Per això era l’única que ens respectava.

stats