Eleccions, govern de concentració, proclamació d’independència, polítiques socials i consciència d’estat propi. Si no ho vaig entendre malament, aquests varen ser els cinc punts sobre els quals va pivotar la conferència d’ahir d’Oriol Junqueras, en què el líder d’ERC va donar el seu full de ruta sobre l’esdevenidor immediat de la política catalana.
El president Mas i Josep Rull no es varen voler perdre l’al·locució de Junqueras, en un gest més que significatiu. Hi havia raons de sobres: qualsevol que esperés un desmentiment o una rèplica de Junqueras a Mas es devia sentir decebut, perquè els dos discursos són perfectament complementaris. Fins i tot, tant Mas com Junqueras coincideixen a renunciar a la presidència que molt probablement estan cridats a disputar-se, si és en favor de la declaració d’un estat independent.
És un gest elegant, perquè són dos homes elegants. Ara bé, tots dos saben que aquesta declaració d’independència només pot venir d’un govern encapçalat per un d’ells dos, o fins i tot per tots dos alhora. I que comprengui almenys tres o quatre de les forces que actualment tenen representació al Parlament: la mateixa ERC, CDC, la CUP i possiblement Iniciativa Verds, no necessàriament en aquest ordre. Sense dir noms, el discurs de Junqueras va deixar clar que no compta amb UDC ni amb el PSC per a aquesta feina. Ni per a cap altra, com a mínim a curt termini.
Oriol Junqueras, ja se sap, és un orador excel·lent. Jove com és encara, ha heretat la persuasió de Carod, l’astúcia de Puigcercós, la convicció d’Heribert Barrera, i ha combinat tot això amb el seu propi talent, adobat amb un coneixement exhaustiu del millor parlamentarisme europeu. Modula els registres, encerta el to, sap engaltar els missatges. Damunt d’una tribuna és imbatible, per molt que des d’alguns mitjans s’entestin a presentar-lo com un cafre. Tot al contrari, ja li agradaria a molta parauleria del nacionalisme espanyol disposar d’un divulgador a l’altura de Junqueras. Des del punt de vista comunicatiu, només se li pot donar matrícula. Molt hàbil també a l’hora de reivindicar els moviments socials diguem-ne de tota la vida enfront (però no en contra) de les impetuoses emergències dels últims mesos. Encara no sabem quin paper farà Podem dins la política catalana i espanyola en un futur pròxim, però és obvi que serà un paper influent. Junqueras va voler aixecar la bandera del catalanisme d’esquerres, inclusiu per a qui ho vulgui. Ben trobat.
Ara bé, molts continuen dins els mateixos dubtes: llista unitària?, quin calendari per a la independència?, quin paper per a entitats com ANC o Òmnium? Són qüestions que varen quedar en l’aire en una intervenció brillant (com també ho va ser la de Mas, un orador no tan dotat però potser més precís) que obre una porta a la fase definitiva del procés sobiranista català. L’expectativa és altíssima; el compromís, molt fort. No podem fer altra cosa que prestar la màxima atenció. Mentrestant, mentalment molts de catalans ja són independents.
