Publicitat
Publicitat

L''Odissea' de Llamazares

En la seva peroració de dimarts passat al Congrés, al diputat d'Esquerra Unida (quin sarcasme de nom, per cert) Gaspar Llamazares li va agafar la vena èpica i va fer servir un símil extret de l' Odissea homèrica. Concretament, li va retreure a Zapatero que hagués fet el camí invers al d'Ulisses: "En lloc d'anar de Troia cap a Ítaca -li va dir-, vostè ho ha fet a l'inrevés i ha anat d'Ítaca cap a Troia". Personalment, la política exterior del president espanyol sempre m'ha fet més l'efecte d'anar de la Seca a la Meca, o, per dir-ho com a la Safor, com cagalló per sèquia, però això és el que li va etzibar el susdit Llamazares. Volia il·lustrar així els canvis de posicionament del líder socialista en relació a la guerra: en cosa de set anys, Zapatero ha anat de la sortida, de pressa i corrents, de l'Iraq al suport de l'actual intervenció (Llamazares, amb un lloable menyspreu pels eufemismes, va preferir dir-ne "guerra") damunt Líbia, passant per una actitud tèbia i ambivalent a propòsit d'Afganistan. "En aquest país -va reblar el diputat Llamazares- la gent és pacifista".

Ja es veu que el diputat d'IU (i aquí l'article masculí singular és obligat, perquè no en tenen més) va caure en un excés típic dels polítics, que és donar per fet que un país sencer pensa de la manera que a ells els ve de gust que pensi: atesa la seva desolada solitud parlamentària, a Gaspar Llamazares se li ha de reconèixer si més no una moral a prova de bomba. Ara bé, el que resulta més curiós és pretendre recolzar aquest pacifisme suposadament majoritari en un exemple de l' Odissea , que deu ser un dels llibres més violents que s'han escrit mai. És veritat, com llegim a la Ilíada, que Ulisses va partir d'Ítaca per lluitar a la guerra de Troia. Però el retorn al seu regne, que és el que explica l' Odissea , va ser de tot menys pacífic: Ulisses va tenir temps de conèixer països fabulosos, com els del lotòfags o els lestrígons; de combatre monstres temibles com Escil·la, Caribdis o el Cíclop; de resistir com va poder el cant de les sirenes i de baixar als inferns, i fins i tot les dones amb qui va jeure, com Circe o Calipso, van ser nimfes amb una mala llet notòria. I per si tot això fos poc, en arribar a Ítaca es va haver d'ocupar dels pretendents que rivalitzaven per ocupar el seu tron, mentre Penèlope teixia i desteixia el tapís dels dallonses: els va massacrar a tots, en una escena que encara avui, tres mil anys més tard, deixa el lector garratibat i esquitxat de sang.

De manera que, com també sol succeir amb els polítics, Llamazares va triar una cita equivocada. Paciència. Això sí: l' Odissea, a més d'un llibre d'aventures, és també un dels textos més savis que podem llegir sobre la condició humana. Per això ens conta que (entre moltes d'altres coses) la violència, la cobdícia, la traïció i la barbàrie són inherents a la nostra espècie. Qui en dubti en té prou de concedir una mica d'atenció al que està passant amb Líbia per comprovar-ho. I no ho dic només per Gaddafi, naturalment.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT