Publicitat
Publicitat

L'adjectiu precís/Tampoc #no volien pagar

L'adjectiu precís

El ministre d'Economia ens colla. El d'Hisenda no paga ni el que ens deu, ni per llei. La de Foment ens ofega per terra, mar i aire. El de Cultura i Educació anuncia que multiplicarà els esforços perquè no s'obligui a ningú a estudiar en català. I Rajoy, que en l'excitació de la campanya electoral va fer el seu particular " apoyaré ", ara es fa l'orni amb Catalunya, i el pacte fiscal li fa urticària. Mentrestant, la delegada del govern espanyol a Catalunya (un càrrec que als nacionalistes espanyols els hauria de semblar una redundància) s'embolica amb la bandera espanyola per fer la guerra a l'estelada. Parlant de banderes, m'ha caigut una llàgrima d'emoció en veure que el Partit Popular, en la seva sucursal catalana, acaba de posar una petita senyera en el seu logotip. Una bandereta com la que el Barça llueix al coll de la samarreta. Ho va anunciar abans-d'ahir Enric Millo, un dels pocs polítics a qui li compraria un cotxe de segona mà. Ho va donar a conèixer al mateix moment que va descobrir-nos que el partit que presideix Alícia Sánchez-Camacho, en un canvi d'imatge molt pertinent, passa a dir-se "PP català". Ni al Mag Lari se li hauria acudit un número així sense témer que el públic li veiés el truc. La novetat és important. Si Convergència Democràtica, Esquerra Republicana i el Partit dels Socialistes són "de Catalunya", si Iniciativa és "per Catalunya", el PP és català. Directament. Ni Josep Pla hauria sabut trobar un adjectiu tan precís. Ells, més que ningú. Coherents amb les seves polítiques i ocupant la centralitat i la normalitat que, entre uns i altres, els estan regalant. Sembla, talment, una campanya d'imatge dissenyada per Albert Rivera, el més llest de la colla, que ha sabut trobar el nínxol perfecte de mercat: l'espanyolisme desacomplexat.

Tampoc #novolienpagar

Ningú no té clar com va començar. Sembla que els partits i els sindicats, clandestins en ple franquisme, no hi van pintar res. La consigna de fer el boicot als tramvies de Barcelona, el març de 1951, va començar amb uns pasquins i uns fullets que es repartien entre els treballadors de les fàbriques que, durant dues setmanes, van decidir anar a peu a la feina. El 4 de març, quan ja feia tres dies que havia començat la coneguda, a posteriori, com a Vaga de Tramvies, el Barça jugava un partit de Lliga a Les Corts. L'equip, que anava embalat per aconseguir les 5 Copes, va derrotar el Racing, per 2 a 1, amb gols de Seguer i Gonzalvo III. A la sortida, plovent a bots i a barrals, els seguidors culers també van fer el buit al transport públic i se'n van tornar a peu cap a casa. Després de dotze anys de dictadura, aquella revolta -amb 6.000 vidres trencats, crema de vagons i posteriors vagues- va ser una de les primeres protestes massives contra el règim. De què es queixava la gent? Del greuge comparatiu amb Madrid. Segons explica Fèlix Fanés, en un llibre exhaustiu sobre la Vaga de Tramvies, en un context de baixada de salaris, d'augment de la pobresa i amb opressió política, a Barcelona el tramvia s'apujava un 40%. Passava de 50 a 70 cèntims de pesseta. A Madrid, en canvi, el preu del bitllet es mantenia als 40 cèntims. Ara que a Catalunya tenim el 67% dels peatges de l'Estat i a Madrid no passen del 4%, els recorda alguna cosa aquell episodi? Permetin-me afegir -ei, així com de passada- que la companyia de tramvies era privada i que cotitzava a la borsa. En la gènesi del desencantament hi veig moltes similituds. En el tractament mediàtic, també. El greu és que aleshores estàvem en dictadura i no es podia publicar segons què. Ara, en canvi, manen els anunciants.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT