Bé, Carlos Fabra ja és a la presó. Amb les ulleres fosques (li dissimulen una ferida en un ull) que el caracteritzen tant com el seu típic gest malcarat. Si Fabra fos americà seria una personatge digne de ser interpretat per Robert De Niro. De fet, s’hi assembla físicament, però a l’inrevés. No sé si m’explico.
Tant se val. No repetirem ara en aquest article el llarg historial caciquil que ha protagonitzat la família Fabra a Castelló, i que va resumir a la perfecció Joan Garí per als lectors de l’ARA i de l’ARA Balears (“La caiguda de l’últim cacic de la nissaga”, 26 de novembre del 2013). Tot el que té a veure amb aquest personatge oscil·la entre allò que és grotesc i allò que és delictiu, i ja li ve d’enrere. Que hagi acabat a la garjola (veurem quant li dura, per altra banda) només és una forma de justícia poètica que ens alegra en part però que no compensa el mal causat al bé públic. L’última proesa de la família Fabra la va protagonitzar la seva filla Andrea, diputada pel PP, quan es va arrencar amb aquell sonor “ ¡Que se jodan! ” al Congrés el dia en què Rajoy imposava les seves retallades als aturats i als dependents. Andreíta es va excusar afirmant que el seu improperi s’adreçava a la bancada socialista, que com sempre feia el ridícul en un moment transcendent. Tant si era així com si no, Andrea Fabra, en un país normal, hauria hagut de ser apartada del seu càrrec i inhabilitada de per vida per ocupar-ne cap altre, Que nosaltres sapiguem continua al seu escó, i ben tranquil·la. Que sapiguem, també, encara cap avió no ha aterrat ni s’ha enlairat de l’aeroport de Castelló, que l’ara presidiari Carlos Fabra va presentar als seus néts com “ el aeropuerto del abuelo ”.
Bé, tot això són fets coneguts, i que Fabra estigui entre reixes no hauria de causar sorpresa a ningú. La pregunta és: què pensa fer el PP? De cada dia més, l’evidència que no es tracta d’un partit polític normal, sinó d’una espècie de banda mafiosa especialitzada en la depredació del diner públic, es fa més aclaparadora. I el descrèdit entre la ciutadania, i entre la comunitat internacional, és fa més insuportable.
No ho dic amb alegria. Qualsevol sistema democràtic normal necessita una formació de centredreta potent, que representi allò que en diuen la centralitat del sistema. El problema és que, a Espanya, aquest paper l’ha usurpat una banda de delinqüents que en un casos és presumpta i en uns altres és convicta. Al capdavant hi ha un dirigent anomenat Rajoy que només pot oferir com a garantia de la seva paraula l’estrepitós incompliment del seu programa electoral. I al darrere hi ha un senyor anomenat Bárcenas que té a les seves mans empresonades l’historial del partit més important d’Espanya en la seva actual etapa dita democràtica. Naturalment que hi ha d’haver regeneració a Espanya. I ha de començar per l’extinció del PP, tant per la via política com per la judicial. Del PSOE ja en parlarem un altre dia, però de moment Carlos Fabra és el millor representant del govern d’Espanya.
