Publicitat
Publicitat

L'alquímia populista de CiU

D'ençà de les eleccions autonòmiques, Convergència i Unió (CiU) ocupa 62 escons dels 135 del Parlament. No hi té majoria, però la fragmentada oposició permet al govern d'Artur Mas aplicar una "geometria política variable" de pactes que li garanteix una plàcida vida parlamentària. A més, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) han renunciat a futurs tripartits i serà impossible articular majories alternatives a la de CiU a mitjà termini.

La música del PP sonarà a con cert? La confortable situació de la federació nacionalista es pot esvair els propers anys per la configuració de les futures Corts espanyoles i la radicalització de la política catalana. Davant la possible majoria absoluta del Partit Popular (PP) en els comicis del novembre, la fita estel·lar de CiU -el concert econòmic- resultarà difícil d'assolir. Els seus vots al Congrés poden ser irrellevants i el tarannà del futur executiu central és incert: ¿hi tindrà pes un José María Aznar que blasma els "miniestats" autonòmics? El concert, doncs, té molts números per reduir-se a una millora del finançament autonòmic, i això en un escenari optimista. CiU, a més, afrontarà aquesta situació pressionada per formacions independentistes -ERC, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i un eventual laportisme- i amb un horitzó que afavorirà el maximalisme: la Diada del 2014.

2014: any zero de la política catalana? El 2008 Josep-Lluís Carod-Rovira publicà l'assaig 2014 , en el qual assenyalà el setembre d'aquest any (300 aniversari del triomf de Felip V a la Guerra de Successió) per convocar un referèndum per la independència de Catalunya. Se celebri o no el plebiscit, possiblement el setembre que ve començarà una agitació nacionalista davant l'efemèride que guanyarà intensitat a mesura que s'acosti la data i forçarà CiU a clarificar el seu discurs.

Fins ara la federació ha estat la "casa gran del catalanisme" mitjançant un missatge ambigu, com palesà Artur Mas en el discurs d'investidura. Aleshores afirmà iniciar una "transició nacional" per aplicar "el dret a decidir", sense concretar-ne el contingut.

Atrapada a mitjà termini entre un govern fort del PP a Madrid i una radicalització independentista a Catalunya, CiU difícilment evitarà pronunciar-se sobre si dóna suport o no la independència.

Atès que un 54% del seu electorat en seria partidari segons l'enquesta publicada a l'ARA (14/10/2011), cal pensar que la federació coneixerà tibantors entre sobiranistes i unionistes . De fet, a Unió ja són visibles: Josep Antoni Duran i Lleida s'ha manifestat contra la independència, però Josep Maria Vila d'Abadal -alcalde de Vic i diputat- promou l'Associació de Municipis per la Independència.

En aquest panorama, les declaracions de Duran subscrites pel govern català que associen immigració amb endarreriment del nivell de l'escola pública i baixada del preu dels pisos, o les que presenten els andalusos perceptors del PER com uns murris ganduls, poden esdevenir un full de ruta de CiU per evitar incidir en les retallades i en una disjuntiva incòmoda: independència, sí o no?

L'alternativa 'lliguista'. Aquesta deriva de CiU sembla modular un discurs que assumeix amb un perfil més baix els eixos centrals de la Lliga Nord italiana, que lidera Umberto Bossi i defensa la independència de la Padània (la suposada nació de la Vall del Po). El lliguisme sosté una visió xenòfoba de la immigració, denuncia una depredació fiscal de la capital de l'estat i fustiga la pagesia subsidiada del sud, tot plegat amanit amb un llenguatge directe. Exagerem en comparar CiU i la Lliga? Potser sí, però aquest posicionament ha permès a la Lliga Nord fer proclames independentistes i alhora ser partit de govern, una cosa similar al que ambiciona la coalició catalana.

Una via com aquesta pot permetre a CiU sumar vots ideològicament transversals al preu d'atorgar centralitat i legitimitat a discursos crítics amb la immigració, atiar la tensió nord-sud i esperonar el separatisme. I és que davant la corruptela que Duran atribueix al PER, la solució coherent des de l'òptica nacionalista és emancipar-se d'un Estat ineficient i clientelar, no reclamar-li un concert econòmic.

En definitiva, si aquest lliguisme pren consistència, segurament donarà rèdits immediats a CiU, encara que li pot passar una factura notable a mitjà termini. La raó? Una opció populista que combini nacionalisme, espoli fiscal, frau del sud i immigració pot generar una reacció política tan imprevisible com devastadora.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT