Publicitat
Publicitat

L'esperit d'empresa

Per què països com Alemanya i els EUA són rics? La raó principal no és pas que tinguin recursos naturals: molts altres països en tenen. Principalment és a causa dels hàbits, als valors i al capital social.

La raó, com ha assenyalat Arthur Brooks de l'American Enterprise Institute, és que en aquests països hi ha molta gent que creu en una fórmula senzilla: tan sovint com sigui possible, l'esforç ha de tenir una recompensa. Cal que els que treballen molt i segueixen les normes tinguin un bon tast de la prosperitat. Cal que el mèrit i la iniciativa siguin la base de la repartició dels diners. L'autocontrol ha de tenir premi; la mandra i l'autoindulgència, no. Cal que les institucions comunes promoguin la responsabilitat i l'honestedat.

Aquest ethos no és una propietat genètica immutable que es pugui donar per feta cegament. És una construcció social summament valuosa que es pot deteriorar i degradar.

Ara mateix, aquest ethos està patint atacs que arriben de totes les direccions. La gent veu com persones influents desvien diners gràcies als contactes, veu negociants que arrepleguen milions en operacions a curt termini, veu governs que roben els diners de les generacions futures per guanyar votants immediatament.

El resultat de tot plegat és una crisi de legitimitat. El joc està manipulat. La confiança social es marceix. L'esforç ja no paga la pena. La màquina de la prosperitat es desinfla. I l'assalt contra aquests valors continua, sobretot a Europa.

Durant les dècades passades, alguns països d'Europa, com ara Alemanya i Holanda, han jugat seguint les normes i han practicat la bona governança. Han viscut d'acord amb les seves possibilitats, han emprès reformes doloroses, han posat l'accent en la competitivitat i han reforçat els bons valors. Ara pateixen una pressió intimidatòria brutal perquè no volen rescatar països com Grècia, Itàlia i Espanya, que no van fer res de tot això, i que en canvi van demanar enormes quantitats de diners que ara no volen retornar.

El cost estimat d'aquests rescats és molt divers i, en total, pot ser més elevat que el preu de les compensacions demanades a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Els alemanys reben una gran pressió intimidatòria perquè no han volgut rescatar Grècia, un país on encara hi ha molta gent que no vol pagar impostos. Reben una gran pressió per la seva posició contrària al rescat d'Itàlia, un país amb unes perspectives de creixement incertes. Els demanen que rescatin països amb sectors públics enormes i demografies horribles. Els demanen que tapin problemes econòmics fonamentals amb una muntanya de diners.

És veritat que els alemanys es van beneficiar enormement de la zona euro i de la bombolla dels països del sud i que els bancs francesos i alemanys no són ni de bon tros innocents. És veritat que, si la zona euro se n'anés en orris, les conseqüències per al món serien desastroses. És veritat que en un context de crisi es fan coses que no es farien de cap altra manera; es fan coses que conculquen els valors de cada dia.

Però nosaltres hauríem de simpatitzar amb els alemanys. El fet d'insistir en les reformes estructurals a canvi dels rescats no vol dir que el seu comportament sigui egoista. No són presoners d'una ideologia massa rígida. No estan embogits per una mena de superstició weimariana gairebé senil -em refereixo a la por al creixement de la inflació, un creixement que acostuma a situar-se entre les causes de l'ascens del nazisme-. Defensen uns valors, uns hàbits i un contracte social que són el fonament de tota la prosperitat occidental.

El que fa més por és que molta de la gent que pressiona i pretén intimidar els alemanys sembla tenir molt poc compromís amb la fórmula de l'esforç-recompensa que dóna solidesa al capitalisme. D'una banda, hi ha els tècnics, que no tenen consciència dels valors. Per a ells tot el que no es pot comptar i modelitzar és irrellevant i primitiu. De l'altra, hi ha gent que veu la crisi europea a través del prisma d'una mena de guerra de classes còsmica. El que és rellevant no és el comportament de les persones, sinó si aquestes pertanyen al grup dels que tenen més, o dels que no. La càrrega de la prova és per als que tenen més. El benefici del dubte, per als que no. Qualsevol forma de resistència a la redistribució és rebuda amb indignació.

La veritable lliçó de la crisi financera és que, en el fons del pou de la crisi, fas allò que cal fer. Rescates els bancs. Rescates els estats dèbils d'Europa. Però, alhora, fixes polítiques que reforcen el lligam fonamental entre esforç i recompensa. I, tan aviat com passi la crisi, pots arreglar la legitimitat del sistema.

Això no va passar després de la crisi financera dels EUA el 2008. Als que van provocar la crisi mai no els van demanar responsabilitats. No hi va haver una estratègia de sortida per desempallegar-se de la immensa acumulació de deute. Els problemes estructurals que infesten l'economia no han estat esmenats. Com a conseqüència, els Estats Units pateixen una terrible crisi de confiança que alenteix el creixement, limita l'acció governamental i fa que la política vagi per direccions estranyes.

El repte d'Europa no és només evitar el daltabaix financer; és, també, aconseguir aquest objectiu sense emmetzinar les llavors de la prosperitat. Quins seran els valors premiats i reforçats? L'esforç, la productivitat i l'autodisciplina? O bé la mala governança, ara i sempre?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT