Publicitat
Publicitat

L'euro i el destí d'Angela Merkel

Un dimecres del mes de setembre a Karlsruhe, una ciutat mitjana d'Alemanya, el Tribunal Constitucional Federal decideix que la participació del govern alemany en els paquets de salvament de l'euro és conforme a la Constitució. A continuació, la borsa de Nova York tanca amb una lleugera pujada. L'informatiu del vespre n'informa. No podem assegurar que la suposada correlació entre la sentència i el tancament de la borsa sigui correcta. L'important d'aquest cas és que ja no ens sembla absurd.

Tot està interrelacionat i el món és petit: des de l'inici de la crisi financera estem experimentant en la nostra pell què vol dir això, i des de l'inici de la crisi del deute, la política alemanya també ha hagut de reconèixer que ja no funciona allò de mirar per l'interès propi. Aquest reconeixement és un procés lent que sovint ha provocat incomprensió i descontentament a la resta d'Europa.

És útil recordar quines posicions es van defensar a Alemanya durant els anys abans d'intentar comprendre el debat alemany sobre els paquets d'ajuda i la coordinació econòmica. De manera molt reduïda i simplificada, podem descriure l'opinió majoritària predominant fins al 2009 d'aquesta manera: independència incondicional del BCE, estricte compliment del paquet d'estabilitat; anar més enllà seria una ingerència, i les ingerències són perjudicials.

Tanmateix, aquesta convicció va començar a trontollar primer amb la crisi financera, després amb l'econòmica i finalment amb la pressupostària. Mentrestant, el govern alemany ha llançat juntament amb París una iniciativa per la votació de mesures polítiques en matèria de salaris, educació, fiscalitat, pensions i pressupost. Vol dotar el SESF (Sistema Europeu de Supervisors Financers) de més competències. S'hi discuteixen els avantatges i els inconvenients dels crèdits conjunts i la necessitat d'una revisió dels tractats a escala europea.

L'opinió pública majoritària en política aplaudeix en principi aquests avenços, encara que els detalls es discuteixen de manera molt crítica.

Per què aquest canvi d'opinió? Per què s'ha imposat la idea formulada breument per Peer Steinbrück, exministre d'Hisenda: "Només ens pot anar bé si als nostres veïns els va bé. Si tornéssim a introduir el marc alemany, això ens perjudicaria a llarg termini".

Tanmateix, a mesura que s'imposa amb més força la idea que el nostre benestar depèn de l'euro, cosa que requereix no només la moneda única, sinó també una responsabilitat conjunta i més coordinació en la política econòmica, cobra més importància la qüestió de la legitimació política, que a Alemanya es porta a terme sobretot a través del posicionament dels Parlaments nacionals respecte a la integració europea. En darrer terme es tracta dels diners i, per tant, del pressupost, la competència més rellevant de tots els Parlaments.

El Parlament alemany, l'únic organisme constitucional elegit directament a la República Federal i per tant amb una importància fonamental per al sistema polític d'Alemanya, renova en aquests moments de manera activa el seu paper pel que fa a la integració europea.

Hi ha tres aspectes que ho motiven: el Tractat de Lisboa (més drets per als Parlaments nacionals), les sentències del Tribunal Constitucional Federal (el Bundestag exigeix des de fa uns anys que no només el govern sigui responsable de la política europea) i l'augment de l'interès de l'opinió pública.

En els darrers anys, els temes de política europea han tingut cada cop més rellevància en el debat públic. "Europa serà política, o no serà". El filòsof Jürgen Habermas fa temps que demana una politització del debat polític europeu; ara ha arribat el moment en què podem observar com i amb quins efectes es produeix a Alemanya. El fet clau és que, abans, aquesta controvèrsia sortia de puntetes per la porta del darrere; ara, però, és al bell mig de la sala.

A Berlín és un secret del domini públic que els socis de la coalició corren el perill de desenvolupar opinions diferents sobre com ha de continuar la política econòmica comuna. I tot això després del fracàs a les eleccions regionals i de resultats desastrosos a les enquestes del soci més petit de la coalició, l'FDP.

Això no només suposa un punt de discòrdia entre els socis de la coalició, sinó també entre els partits de govern. S'ha desencadenat un debat intern tant al partit dels demòcratacristians com al dels liberals sobre gestió de crisis, decisions de qüestions de fons i competències de mediació. Sobretot la CDU retreu a Angela Merkel prendre decisions de manera massa abrupta, fomentar molt poc el debat i, d'aquesta manera, disgustar els membres del partit i els electors.

Des de llavors, als mitjans de comunicació es parodia la qüestió de l'euro com el "dilema de Merkel". I mentre la cancellera federal aprofita des de fa setmanes cada ocasió que se li presenta per destacar la importància de l'euro per a Alemanya i el profit que el país en treu, Philip Rösler, el vicecanceller, ministre d'Economia i cap dels liberaldemòcrates, ha encetat un debat sobre la possible insolvència grega amb un motiu que es pot emmarcar en el discurs populista: "No ens podem permetre la correcció política".

Amb aquestes declaracions posa de manifest tres aspectes: encara hi ha resistències, les paraules de moda funcionen i el debat pot generar polèmica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT