Aquestes dates, fins no fa gaire, eren les que s’aprofitaven a l’empresa de comunicació per parlar de la temporada que ve. Quan el cap de programes li deia al crac que renovava, el crac parlava amb els diversos membres de l’equip. Li deia a tal guionista que gràcies, però que no seguiria, perquè la feina no havia sortit com ell necessitava. Li deia a tal redactor que ja no faria pantalla, però que, en canvi, seria el coordinador del programa. Li deia a l’experta en sexe que n’estava molt content i que continuaria. Enviava un missatge a l’expert en malalties tropicals perquè havien de “reconduir” l’espai. Dinava amb l’expert en mascotes perquè en volia l’exclusivitat, i feia un cafè amb l’expert en sèries per dir-li que vindria sempre que se n’estrenés una.
Abans de la crisi, als programes, hi treballava qui tenia talent. Segons el criteri (discutible) dels diversos cracs, d’acord. Si tal expert en revistes del cor resultava divertit, tothom el volia. Ara, amb la crisi, les coses són diferents i es pot dir que, en una bona part de programes, hi treballa qui té contracte a l’empresa ho faci com ho faci. “Si té cul, que segui i que ompli mitja hora”. Si el programa Tot per tu, d’Ona Matinal, necessita algú que comenti els vestits de la reina Letícia, el que farà el crac és parlar amb el dels números per veure si pot contractar la Txutxi Caparrós, que és la que escriu sobre moda al diari de Sant Kevin de Vallfosca. I el dels números li dirà que contractar la Txutxi Caparrós no s’ho poden permetre, però que a l’empresa justament hi ha una senyora (que té molt d’interès en la moda) i que ara no té cap feina assignada. Com que cobra igualment treballi o no treballi, el crac li faria un gran favor a l’empresa si la volgués agafar per fer una secció (de moda o de revistes del cor, del que fos) i de passada de guionista. Té un català deplorable, sí, però alguna cosa ha de fer. I aquest és el missatge que s’ha de donar als estudiants de periodisme.
