Publicitat
Publicitat

L'ham d'or

Ala Vida de Cèsar August , l'escriptor romà Suetoni explica que l'emperador deia que només s'hauria d'emprendre una guerra quan s'està prou convençut que reportarà grans guanys. Anar a la guerra per uns beneficis escassos o insegurs, deia August, és "com anar a pescar amb un ham d'or": cap pesca no val el risc de perdre l'ham.

En aquesta època de conflictes desiguals, en què uns insurgents tribals poden dessagnar imperis durant anys, s'han perdut molts hams d'or en aigües estèrils. Una manera possible de reaccionar seria reduir la conflictivitat al món: caldria desglobalitzar-lo. S'hauria de deixar que les regions menys desenvolupades fessin la seva, cosa que, en qualsevol cas, és justament el que desitgen els seus habitants. Si exporten inestabilitats, se'ls hauria de posar en quarantena, amb l'esperança no gaire cruel -si més no, a mitjà termini- de la seva maduració.

La desglobalització no té un preu, sinó un premi: no vol dir només salvar vides, vol dir salvar el planeta. La globalització té a veure sobretot amb l'extracció de beneficis i amb el creixement econòmic. S'adreça a la cerca de matèries primeres, mà d'obra barata i nous mercats: un trio no sempre compatible. Aquesta recerca incansable de més beneficis, més creixement i més abundància augmenta la conflictivitat i deteriora la salut del planeta.

Per desgràcia, la globalització segurament no és viable; no ho seria fins i tot si fos desitjable (i, per algunes raons, potser no ho és). No és viable perquè hi ha massa coses en joc i la seva història és massa llarga. Com sempre, la història ens dóna lliçons. Roma va conquerir la majoria del món conegut pagant un cost molt alt; les campanyes de Juli Cèsar a la Gàl·lia van costar més d'un milió de vides als gals i l'exterminació de tribus senceres, entre les quals, la tribu dels nervis. Roma era l'única superpotència i només els germànics van suposar un problema, i després de segles d'oposició violenta van acabar conquerint l'Imperi d'occident i saquejant Roma mateix.

Des de llavors i fins que els mercantilistes van començar a aprofitar-se de l'argent i les espècies dels altres, al segle XVI, la globalització va retrocedir; encara va haver-hi enfrontaments, sobretot a les fronteres, entre les tribus i els pobles locals amb el grapat d'estats nació que aleshores sorgien. Tanmateix, va ser amb el principi de la globalització moderna, per obra dels aventurers portuguesos i, més tard, dels holandesos i els anglesos, que van començar els veritables problemes.

La globalització com a recerca de matèries primeres, mà d'obra barata i nous mercats sovint comportava i encara comporta forçar els altres a acceptar la incursió, si no l'han acceptat de grat. Està regida pel vell imperatiu econòmic d'obtenir riquesa i protegir-la una vegada es posseeix, i els seus impulsors eren negociants que van arrossegar els seus governs i les forces militars a protegir les seves inversions.

Els enfrontaments sorgeixen quan xoquen maneres diferents de percebre la realitat. Per la seva pròpia natura, la globalització comporta que es posin en contacte maneres diferents de percebre el món. De vegades, una de les dues bandes adopta amb fervor els punts de vista de l'altra. Quan un poble nombrós adopta una percepció del món alternativa, com ha fet la Xina amb la idea bàsicament pròpia del segle XIX d'una base industrial forta per a les conquestes militars, hi ha també molts problemes potencials, perquè els receptors solen ser selectius. La Xina vol els diners i les armes sense democràcia i llibertats civils. Sempre, però, els problemes sorgeixen de l'intent de barreja cultural i ideològica d'oli i aigua.

Els països desenvolupats i els grans països en vies de desenvolupament van trepitjant tot el que troben a la recerca de beneficis, molts dels trepitjats se senten dolguts i esdevenen bel·ligerants. Amb la bel·ligerància d'un nadiu amb un Kalàixnikov n'hi ha prou per trepitjar el peu de l'exèrcit més poderós, com hem vist repetidament a les valls pedregoses de l'Afganistan.

Desglobalitzar voldria dir deixar estar aquestes regions, posar-hi una tanca, si cal; deixar-los fer el seu propi camí i ocupar-se dels seus afers, i acceptar la davallada de beneficis d'explotació que comportaria la pèrdua d'accés a matèries primeres, mà d'obra barata i mercats potencials. El veritable profit, tornem-hi, seria estalviar vides dels nostres soldats i alentir l'espoli del planeta, víctima de l'il·limitat "creixement" -com en diuen els economistes en una nova parla orwelliana inconscient-. Voldria dir que tots acceptéssim una davallada dels estàndards de vida fins a nivells convenients. No ens pot fer cap goig pensar que la quantitat de coses que comprem i l'energia que consumim es paga amb la vida d'homes que es maten els uns als altres i amb la de nens i dones que cauen sota el foc creuat.

Molts s'esgarrifaran en pensar en les poblacions de molts territoris no desenvolupats privades de l'accés a internet i a la medicina moderna, i estaria molt bé que poguessin accedir-hi de manera pacífica, però el fet és que a ells i a la resta de la humanitat se'ls demana pagar un preu molt alt per a totes aquestes coses, massa alt fins i tot si realment les volen. Podria fer-se un ús alternatiu dels diners que es gasten en els hams d'or que ara es llancen i es perden en aigües tèrboles invertint en les dones dels països en vies de desenvolupament. L'índex d'alfabetització femenina al Pròxim Orient és del 46%. A l'Àfrica, l'ensenyament primari de les dones fa que tinguin menys fills i més saludables, i que augmenti la seva participació en els afers públics. Gairebé sempre, a les zones amb pràctiques religioses molt arrelades, les dones (i els homosexuals i les minories d'altres conviccions religioses) pateixen l'opressió. Per això, l'única mena de globalització que promet beneficis per al conjunt del món és la de l'alfabetització femenina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT