SUCCESSIÓ. El president de la Generalitat va anunciar solemnement que quan culminés el procés sobiranista deixaria el càrrec. És un compromís important, per bé que imprecís: el procésestà en marxa però ningú no gosa dir quan -ni com- es completarà. Però això no ha estat obstacle perquè dins de Convergència, i en el conjunt de CiU, alguns es mostrin disposats a encetar el meló successori, per dir-ho com Felipe González. De moment és una guerreta de cops de colze, amb resultat obert. Després del sotrac del 2012, Mas conserva la seva autoritat interna, però no sembla que la vulgui exercir -a l’estil d’Aznar- per nomenar un hereu i fer-lo visible. Mentrestant, ni al Govern ni al partit hi ha un consens mínim sobre un possible successor. Ans al contrari; hi ha rivalitats agudes dins del Govern, entre el Govern i el partit, i entre el partit i els seus socis democristians.
PUJOL. També hi ha punts de vista diferents sobre la gestió del procés i l’aliança amb ERC. No s’expressen en públic, esclar. Però que Mas imposés la llei del silenci sobre els seus consellers no ha impedit alguns estirabots verbals, com el del conseller Santi Vila, considerat un home de la tercera via, que en un recent article va qualificar Macià i Companys de “personatges menors” en un intent -infructuós- de provocar una reacció d’ERC. Duran i Lleida style. Certes filigranes verbals del mateix president i del seu portaveu, Francesc Homs, també han conduït a més d’un equívoc, sigui accidental o intencionat. Unes vegades sembla que es vulgui emboirar el panorama, omplir-lo de paranys i vies mortes; d’altres, senzillament es reacciona precipitadament a una realitat canviant i un dia a dia angoixós. Per sort el Pacte pel Dret a Decidir es manté ferm. Però el partit del Govern, i el seu líder, estan ajornant un reset tan necessari com el que va fer ERC fa tres anys, després de dues escissions; o el que intenta fer ara mateix -pagant un preu enorme- el PSC.
I ENCARA. En l’horitzó convergent hi ha, a més, tres factors potencialment tòxics. L’un, l’impàs sobre el futur polític d’Oriol Pujol, encara imputat, i dipositari d’un capital político-familiar que a CDC encara compta. L’altre, el desenllaç incert del cas Palau. I encara un tercer: la imprevisibilitat de Duran i Lleida. Unió és un maldecap de CDC, però Duran demostra cada dia que no es vol deixar arraconar. Té prou diputats per fer caure Mas i prou regidors per deixar CiU sense moltes de les seves alcaldies. Provoca un petit incendi cada setmana, s’assegura un titular a tres columnes quan li convé i treu profit de la reverència amb què el tracta tant Madrid com l’establishment local. Però Duran també sap que Unió seria irrellevant si saltés a l’arena electoral en solitari; per això, al final, sempre ha d’acabar cedint (com ahir amb el cas del candidat Salvador Sedó) davant dels seus socis. I s’ha de conformar llançant invectives contra Junqueras, Homs, Rull i d’altres que ja fa temps que han decidit no engreixar-lo amb rèpliques en públic.
Però si Artur Mas ho deixés córrer, què faria Duran? Com incidiria en el debat? Heus aquí un altre factor que evidencia que ni CDC, ni el bloc sobiranista en conjunt, no es poden permetre el sotrac d’un procés successori de resultat incert. No sé si el president té ganes de plegar, però si aquest és el cas, val més que tingui paciència i, abans, deixi la feina enllestida i la casa en ordre; no fos cas que darrere seu vingués un hereu escampa i li deixés el partit, i el procés, potes enlaire.
