Publicitat
Publicitat

Bèsties que parlen

L'home que no té espera

A l'home que no té espera se'l sent des de la planta baixa barallant-se amb la infermera de la recepció amb una veu de color marró nicotina. Malgrat la nyonya aconsegueix que tots els pacients, embolcallats amb un diari gratuït d'aquells que no diu res, es desvesteixin del silenci pioc que els té mig abaltits.

Remugant per sota el nas, l'home que no té espera s'escarxofa entre una mare amoïnada amb la tos del seu nen i un home prim i calb que ha passat la nit en vetlla. Quinze segons més tard s'aixeca, va al lavabo i torna esquivant de mala gana una iaia que surt de rehabilitació amb l'ajut d'un caminador. Quan sembla que tornarà a seure allà on era, s'atura i pica nerviós a la porta número 6, des d'on una metge desbordada li explica sense miraments que no està sol i que ja l'avisaran quan toqui.

Sorprès davant la notícia, l'home que no té espera es gira i pren consciència per primer cop de la munió de gent que espera el seu torn. El que veu és una conxorxa de mesells amb patologies insignificants que s'interposen entre ell i la seva doctora. Si pogués introduiria un comprimit d'ibuprofèn a la boca de cadascun i els arriaria cap a casa, que és on haurien de ser, i no pas aquí, ocupant el lloc que només li pertoca a ell. Però com que no pot, decideix interrogar sense miraments les deu persones que té més a prop per tal de saber a quina hora tenien visita i així controlar que ningú li passi al davant.

Pacientment, tothom respon al seu qüestionari insolent. Tothom excepte l'home prim i calb, que després d'un silenci gèlid li contesta amb la ràbia que dóna no haver dormit una merda per culpa del mal de queixal: "No, no li penso dir a quina hora tinc visita. I ara pari de donar pel sac, home, que ja té una edat per ser tan criatura".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT