La greu situació financera en què estan immerses les administracions públiques fa del tot necessari replantejar-se les actuacions que en aquests moments realitzen, prioritzant les que tinguin més repercussió en el benestar social. En els anys en què els ingressos augmentaven a un ritme elevat, les administracions públiques van anar satisfent les demandes que els ciutadans plantejaven, com és del tot racional si no hi ha problemes financers. És evident que no es pot continuar actuant d'aquesta manera sinó que s'ha de fer l'exercici invers, és a dir, l'administració pública ha de replantejar-se quins serveis ha de deixar de fer, tenint en compte la pròpia necessitat del servei però també i, de manera més important, tenint en compte el cost d'oportunitat que pot tenir (si es continua oferint potser se n'haurà l'eliminar un altre). Una altra possibilitat és mantenir el servei però reduint la qualitat en què s'estava prestant (llistes d'espera més llargues, més alumnes per aula, reducció d'horaris, etc.).
Aquesta és una manera d'actuar gens habitual a causa de la fase de creixement econòmic tan llarga que hem tingut, i en la qual els pressupostos seguien bàsicament una dinàmica incrementalista. Els canvis que suposen les noves restriccions de despesa generen moltes reticències i friccions entre els diferents col·lectius involucrats. No obstant, una vegada assumits, poden ser una oportunitat per dotar de més racionalitat el sector públic. Cal, però, tenir present que es requereix un cert temps i esforç per part de tots.
Addicionalment a la priorització i racionalització dels serveis públics, la caiguda dels ingressos públics porta també la necessitat de millorar la seva gestió fomentant l'eficiència en la producció. Es tracta d'aconseguir obtenir uns determinats nivells de prestació de serveis amb el mínim cost possible. Per això és molt important conèixer l'eficiència en què operen els diferents centres (jutjats, hospitals, escoles, ajuntaments, museus, etc.), els factors que la determinen i el marge de millora que es pot assolir.
D'aquesta manera, la retallada de la despesa s'ha d'encaminar cap als centres més ineficients, és a dir, cap als que podrien oferir el mateix nivell de servei amb menys recursos. Ara bé, en aquest punt cal analitzar bé perquè uns centres són més ineficients que d'altres. Hi pot haver dues possibles explicacions. Una, per motius interns (mala organització, poca motivació dels treballadors o manca de tecnologia). L'altra, per motius externs en què el centre no pot actuar (estructura d'edat de la població, nivell de renda, nivell educatiu, nivell de salut, etcètera). Per tant, és evident que si es vol aconseguir reduir la despesa pública intentant minimitzar la pèrdua de benestar social, les retallades han d'anar directament cap als centres que siguin més ineficients per motius interns.
Però actuar en aquest sentit és altament dificultós si el servei és intensiu en mà d'obra i produït per l'administració pública. L'actual sistema de contractacció i gestió del personal fa que ser un bon empleat públic sigui una qüestió vocacional i no un factor que el mateix sistema incentivi. En aquest sentit, és imprescindible una reforma de la funció pública que premiï els resultats del treballadors públics per incentivar la millora en els seus nivells de productivitat.
Un altre element a considerar és l'externalització dels serveis públics. Cal tenir present que la provisió d'aquests serveis és responsabilitat de les administracions públiques, però la producció pot ser pública o privada. Què és millor? Dependrà del tipus de servei i de les condicions en què es faci. L'externalització o producció privada de serveis públics és tant més eficient com més competència hi hagi entre empreses oferents, i es garanteix millor la qualitat del servei com més control exerceixi l'administració. De fet, tant a nivell autonòmic com municipal és força freqüent l'externalització de certs serveis (escoles, hospitals, residències per a la gent gran, centres de dia, equipaments culturals, gestió i tractament de residus, equipaments esportius, serveis d'aigua potable i sanejament, escoles bressol, seguretat d'edificis públics, etc.). No es tracta d'una qüestió d'ideologia sinó de model de gestió, com ho demostra el fet que hi ha ajuntaments governats per partits d'esquerra que tenen serveis gestionats per empreses privades. No és una qüestió de neoliberalisme sinó de posar l'èmfasi no en qui fa (sector públic/sector privat) sinó en què i com es fa (quantitat i qualitat del servei prestat).
En definitiva, per minimitzar els costos que per als ciutadans poden suposar les retallades pressupostàries s'ha d'actuar primer en la priorització i racionalització dels serveis prestats. I, en segon lloc, en la gestió dels mateixos serveis, optimitzant-ne l'organització, reformant la funció pública i analitzant en quins casos l'externalització pot suposar garantir el servei amb un determinat estalvi de recursos.
