És un concepte que va aparèixer avui fa just una setmana al congrés d'Unió en boca de Josep Antoni Duran i Lleida. El va usar per argumentar el seu no a la independència (l'endemà va tocar parlar-ne més o menys a favor i, ves per on, no va usar el concepte en sentit contrari). També va usar-lo dijous Alícia Sánchez-Camacho. Va ser sortint d'una reunió convocada per Artur Mas per parlar d'un possible consens (que no serà) de tots els partits catalans en defensa del pacte fiscal. La líder del PP català va rebutjar tenir el mateix que defensa aferrissadament el PP basc i navarrès en nom d'això que en diuen la "fractura social". Sánchez-Camacho, Duran i molts d'altres contraposen la unitat de la pàtria hispana indissoluble amb unes estranyes confederacions molt disperses en el seu plantejament (bàsicament per ser confederal en fan falta dos i allà, molt partidaris no són), passejant l'espantall de la divisió que provocaria al país un concert o directament la independència. Bé, però és una opinió. Respectable com totes. Problema? ¿I no crea divisió la situació contrària? És a dir, de fractura sempre n'hi haurà (o no) sigui quina sigui la situació. Si no som independents i hi ha una majoria que vol ser-ho, ¿això no provoca fractura social? I si som independents i hi ha una majoria que no vol ser-ho, què? No passaria igual? Des del moment en què el 100% de la humanitat no està a favor d'una cosa, si vols atiar els baixos instints sempre trobaràs alguna excusa per fer-ho.
Bé, i en el cas del PP, l'argument es desfà com la política econòmica de Rajoy. Suposo que ells (i elles), parlen del tema com a experts que són, oi? Sí, perquè són ells (i elles) els que volen separar els nens catalans en dues comunitats per raó de llengua, com ja estan fent a les Balears del mític Tutanramón Bauzá, l'amic d'en Sebastià Alzamora. Fractura social, diu? Coi, la que vostès practiquen.
