Opinió 23/11/2014

Llistes o llista?

i
Jaume López
3 min

Després dels èxits mobilitzadors que -de moment, això no vol dir que no n’hi hagi més!- van culminar en el 9-N, comença una nova etapa en el procés de transició nacional, el primer pas de la qual passa per unes eleccions, sens dubte, del tot especials. Amb quins actius comptem per encarar-les? Una societat civil organitzada que empeny i garanteix el procés; un partit netament independentista (ERC) previsiblement al capdavant dels suports electorals; una acció transversal que ha implicat sis partits en el procés; i un president Mas exercint una funció de lideratge que ha aconseguit una alta valoració popular.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb, com a mínim, tots aquests elements a la motxilla encarem el següent repte, que ha de sortir tan bé com els anteriors. S’està debatent quina és la millor configuració electoral per aconseguir-ho. ¿Llista única o llistes separades? He defensat les llistes separades i unides per la societat civil, que vol dir llistes de partits amb una denominació comuna (“Sí-sí”, “Ara és l’hora”, “Llista per la independència”), una denominació que implica el compromís per iniciar les passes necessàries per aconseguir la independència, i unes llistes trenades amb membres de partits i de la societat civil que, com a independents, tindrien el principal encàrrec de garantir l’entesa entre aquestes forces.

Els principals arguments per defensar aquesta opció són les dificultats per elaborar una llista única, la possibilitat de recollir millor les diverses sensibilitats ideològiques que donen suport al procés i que, electoralment parlant, això pugui tenir el màxim de rèdits possibles. Hi ha una altra raó de fons: plantejar aquestes eleccions com unes eleccions plebiscitàries (en mostrar el suport amb què compta la independència en unes eleccions legals) i, alhora, constituents si s’inicia el procés d’elaboració de la Constitució de la futura república.

M’agradaria introduir una nova perspectiva. Per dues raons principals: la recent querella contra el president Mas i dos consellers de la Generalitat, i un recent viatge a Alemanya convidat pel Diplocat en què he tingut l’oportunitat de debatre aquesta situació amb analistes de diverses procedències. A l’hora d’analitzar les dues possibles opcions sobre les llistes val la pena introduir dues dimensions més: lògica interna-externa, eleccions només plebiscitàries o plebiscitàries i constituents.

El relat exterior no és una peça menor en les opcions d’èxit del procés. Des de l’òptica internacional (lògica externa) el principal suport que està tenint el procés es deu a dos factors: la continuada negativa de l’Estat a negociar i l’ampli suport popular. En altres paraules, no ens queda cap altre camí i el mandat popular és clar. Amb aquests dos criteris es jutjaran els propers passos, entre els quals les properes eleccions. Pel que fa al mandat popular, és evident que una única llista resultaria molt més clara. Pel que fa a la pulcritud del procés per part nostra, passa per esgotar les possibilitats de negociar com es concreta el procés cap a la independència, ja assumit políticament.

Què vol dir tot plegat? Distingir entre eleccions plebiscitàries i eleccions constituents. Si pretenem fer-les juntes, aleshores les llistes separades semblen del tot necessàries, ja que les diverses opcions polítiques han de poder reflectir les seves posicions en el procés de definició d’un nou país. És a dir, en lògica interna les diferències han de quedar prou clares. Però si les eleccions només serveixen per conformar un Parlament que ha de pilotar el procés de desconnexió política per construir les estructures d’estat que permetin, al cap d’uns mesos, proclamar la independència amb garanties de poder-se exercir plenament, sense entrar a prefigurar com serà el nou país, aleshores la llista única sembla més raonable. En lògica externa les similituds (construir un estat) han de quedar prou clares i també seria més difícil d’explicar un canvi de lideratge ara que s’ha reforçat moralment per una querella que deixa bocabadat qualsevol interlocutor internacional.

Un any i mig, si seguim la política comparada, pot ser el termini, totalment explícit, entre unes eleccions de caràcter plebiscitari i unes de constituents. Temps per concentrar-se en el pas de la voluntat a la realitat: desenvolupar estructures d’estat (que van molt més enllà de la Hisenda pròpia!) i presentar al món la nostra candidatura basada en la nostra inequívoca vocació negociadora i democràtica. En aquests mesos es pot anar avançant també en un procés de deliberació social sobre el país que volem previ al que, en la següent etapa, haurà de ser convocat necessàriament per les institucions. Temps per convidar a tothom a imaginar, sense la mediació dels partits, com volem que sigui una nova república.

stats