Publicitat
Publicitat

L'ofici del dubte

de camí al casinet (hi vaig gairebé tots els dies a saludar i fer una partida amb la delinqüència habitual) coincidisc amb Manolo, un cec que viu sol i té un quiosquet de loteria. Fa un dia gris i ennuvolat. L'avise, sense ajudar-lo, que pot creuar el carrer.

-Gracias .

Manolo va per tot el poble amb el seu bastó i mai ensopega. El té apamat. Li òbric la porta del local. M'ho torna a agrair. Dins hi ha un enrenou bastant audible.

-¿ Qué pasa ?

-No res, se n'ha anat la llum.

Coño ! ¿ Y de eso se quejan ?

m'alce del llit brau, animós, fort; d'aquells dies que et dius: avui arregle el país. Aprofite que tinc un dinar amb amics socialistes, del corrent diguem-ne, amb indulgència, valencianista. Vaig a fer-vos una proposta. Fan cara de pomes agres:

-Has vingut amb ganes de fer la mà.

-Primer, escolteu-me.

Ho fan perquè no tenen més remei. Allà vaig: Teniu el trenta per cent de l'organització del PSOE (diguem-ne, també, valencià); un munt d'alcaldes i regidors. Entre tots vosaltres, la coalició Bloc-Compromís (i els serrells: Verds i altres herbes), segur, segur, que entren vint diputats al Parlament (autòcton). No guanyem però decidim.

Totes les explicacions que em donen les trobe suades, excuses de mal pagador. Això sí, tu, com a escriptor en valencià, has d'aguantar el xàfec passe el que passe; però ells, els d'ací i els d'allà, no pensen en termes ideològics, sinó en el que més els interessa electoralment. Algun dia, els amenace, la societat valenciana us demanarà comptes. No en trac res, però almenys els he fotut el dinar. La mala consciència.

octubre 2010. em telefona Mikalet amoïnat, amb la veu rogallosa: Et toque per dir-te que me'n vaig a Guatemala. Este país és una merda, no hi ha treball, és una ruïna. Ja veus, a la meua edat (50) haver d'anar-me'n. El console, em solidaritze. Li dic que aniré a veure'l, però no li minve la tristesa. Es dedica a la compravenda de taulellets (és de Vila-real). Sembla que a Sud-amèrica, com que són pobres, no noten la crisi econòmica. Estan tan enfonsats que a la força són emergents. Dues setmanes després rep un e-mail d'ell. Mikalet treballant, diu l'apartat de l'assumpte. Clique l'arxiu: Mikalet amb dues senyoretes de bon veure, joves i amb camises escotades, una a cada costat, ben arrambades, ben agafades pels muscles.

deteste la festa de les corregudes de bous, no per espanyola sinó per la crueltat amb els animals. Estic en contra del bou embolat i els correbous. Per molt tradicionals que siguen, també ho és la fiesta nacional. I si parlem de tradicions, ¿per què no reivindicar el feudalisme o l'esclavitud dels negres?

Tinc, tanmateix, una xicoteta contradicció en aquest tema. M'agrada l'espectacle dels "retallaors", consistent en què un tio pose una anella a la banya del bou. Sense muleta, sense espasa, a pèl. Fa uns anys acudia a tots els espectacles dels "retallaors" de totes les places portàtils dels pobles en festes. Fins i tot al mes de juliol, que se celebren concursos a la plaça de bous de València, si puc hi vaig.

Recorde un xicot que saltava l'animal de punta a punta. Ho observava amb admiració. Insistisc: És una contradicció. No s'haurien de fer servir els animals per divertir-se. Els "retallaors", almenys, no els maltracten i s'encaren amb el bou d'igual a igual. I, a més, és una tradició tan valenciana com el trinquet. Un saludo a la afición .

ganes d'escriure, temor d'avorrir, de no saber triar ben bé les paraules imprescindibles, de no dir res més del que és necessari. Dubtes. Vint-i-set anys escrivint i encara ignore el mecanisme exacte. Això no és un ofici, és una ocupació (probablement temporal).

la venjança s'ha de servir en fred? Si ja estàs fred, per què vols venjar-te?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT