El dia 19 de juliol del 1967 Joaquim Moles enviava una carta a Joan Fuster en què li deia que ell i Baltasar Porcel havien pensat a tirar endavant una reunió: "A Vallvidrera (la muntanya que domina Barcelona, la del Tibidabo, amb telèfon directe a la ciutat), una mena de taula rodona sobre cultura catalana segons el guió que t'adjunto, en la qual taula intervindrien, per rigorós ordre alfabètic, en Pepito Castellet, en Josep Ferrater Mora, tu, jo i en Baltasar Porcel". I segueix més endavant: "Hom prendria en cinta magnetofònica la conversa i posteriorment en Porcel la posaria en solfa per dur-la a la impremta (a compte i risc de la raó social Max Bastardas, SL)". El darrer nom correspon a Max Cahner i a Ramon Bastardas, el primer fundador i director aleshores d'Edicions 62, i el segon l'aleshores cap de producció de la mateixa editorial. El guió de la conversa proposada per Molas girava a l'entorn de set punts: 1. L'intel·lectual i la cultura. 2. Llengua i cultura. 3. Relacions entre les regions històriques del país (Principat, Mallorca i València). 4. Problemes culturals dins l'estat espanyol. 5. Projecció cultural sobre la pròpia societat (professionalització de l'escriptor i mitjans de comunicació massiva). 6. Projecció de la cultura catalana fora del país. 7. Programa cara al futur... És impressionant i imprescindible seguir les anades i vingudes d'aquestes persones al volum XII de l'epistolari de Joan Fuster editat per 3i4, dedicat als intercanvis d'ell amb Antoni Comas, Albert Manent i el mateix Molas.
Gairebé per les mateixes dates, Baltasar Porcel havia fet una enquesta a Llorenç Villalonga, amb qui feia molts anys que mantenia una relació estreta i una correspondència continuada. En Porcel li havia demanat que li parlés dels seus gustos literaris, de les tendències culturals del moment. Villalonga respon el dia 1 d'agost de l'any 1967: "Som pessimista, però no sols en literatura. La civilització occidental farà ull aviat. (Lament haver de pensar que els provos d'Holanda i els beatnicks neoiorquins tenen raó)". Villalonga va desgranant durant tota la carta la seva visió pessimista del futur del món occidental, lligant-lo al món que s'acaba a la seva illa de Mallorca. Llegir l'epistolari Porcel-Villalonga és imprescindible per comprendre a fons la literatura d'ambdós, així com el procés de consolidació cultural d'un autor tan important per a la nostra generació com Baltasar Porcel.
Aquests epistolaris desprenen força, visió, ganes de relligar el país de dalt a baix, ambició cultural, assumpció de rol de lideratge; també hi ha lucidesa i cansament, no cal dir-ho, en funció dels moments vitals de cadascun dels remitents. No són anys de desvetllament, que seria la manera condescendent de veure-ho des de la talaia del segle XXI, sinó que són anys de reforçament del tret fonamental de la nostra cultura: l'obertura al món exterior i l'ambició de participar de la modernitat no per punt, sinó des de l'assumpció que sense tenir alguna cosa a dir allà on la humanitat se la juga, que és en les avantguardes, la cultura catalana està condemnada a esdevenir part del ramat. La proposta que fa Molas, i la pregunta que formula Porcel, respiren ganes d'estar en contacte amb la modernitat i amb el món. Ho fan amb naturalitat. El que els interessa és contextualitzar la cultura nacional amb els darrers moviments culturals d'Occident. Hi ha alguna cosa més que ambició: hi ha la certesa que la cultura catalana tan sols pot sobreviure amb vitalitat renovada si s'escapa de la temptació del tancament en si mateixa.
La creació d'Edicions 62, el salt cap endavant que representà comptar amb Serra d'Or , les trobades d'escriptors a Mallorca, la fundació de 3i4 i tantes iniciatives d'aquell moment de les quals encara vivim en part són un bon punt de partida per refer l'ordit. El sistema cultural català ha d'ambicionar refer un ordit que abasti el mercat de tota la catalanitat. És imprescindible concebre l'espai cultural com un tot compacte, que no vol dir homogeni. És el moment de refer els ponts de relació entre les diferents regions de la nació, no des del voluntarisme, sinó de la generació dels espais en què els creadors per un costat i la indústria per l'altre, junts i separats, barrejats amb l'acadèmia i amb el públic, es puguin trobar per compartir, col·laborar i competir, sempre amb els ulls posats enfora.
Avui ja no caldria que la conversa es gravés en cinta, o al llistat proposat pel doctor Molas caldria afegir-hi les conseqüències de la implantació d'internet, o Villalonga no parlaria de beatnicks i sí en canvi del moviment dels indignats ... En tot cas, el que compta és regenerar l'ordit de la catalanitat, amb urgència, sense defallir.
