Luis Eduardo Aute (Manila, 1943) actua el dissabte 30 d’agost al Teatre Municipal el Jardí de Figueres, dins de la programació del Festival Acústica, que enguany recorda el 75è aniversari dels bombardejos franquistes a la ciutat. Aute, que quan era un nen va veure com queien bombes sobre Manila, tindrà dos convidats especials a l’actuació, Cesk Freixas i Joanjo Bosk.
Quan va publicar el disc El niño que mirava el mar (2012), que incloïa el curtmetratge El niño y el basilisco, deia que el que més recordava dels bombardejos a Manila durant la Segona Guerra Mundial era l’olor dels morts. Com l’afecten avui bombardejos com els de Gaza?
Jo tenia uns dos anys quan les forces aèries dels Estats Units van bombardejar Manila durant l’ocupació japonesa. Els pares i l’àvia em van explicar que vam estar tretze dies refugiats en un hospital. I recordo vagament sobretot l’olor dels morts, una olor molt específica que quan la torno a notar em porta a aquell moment. Evidentment, la imatge d’avions bombardejant ciutats i arrasant-ho tot, matant civils i destruint cases, em retrotreu a aquell record no gaire recordat però sí viscut. El que em sembla increïble és que estiguem igual que llavors, solucionant-ho tot a força de bombes, i vivint en un món on cada vegada és més gran la diferència entre els que tenen el poder econòmic i els que no tenen absolutament res. Que encara continuem en aquesta dinàmica em sembla insuportable.
Fa dos anys també comentava que en el disc manifestava un profund desacord amb la realitat sociopolítica. Amb el temps que ha passat, ¿és possible que hagi canviat aquella percepció?
Sí, una mica sí. Estan sortint propostes noves que porten un aire nou i que em semblen molt revulsives i molt interessants. El carrer s’està movent, i hi ha una crítica molt seriosa a un model que està ja molt gastat: el sistema democràtic que va arrencar amb la Constitució del 78. Hi ha moltes coses obsoletes i calen canvis profunds.
¿Aquests canvis modifiquen el sentiment des del qual canta ara?
Encara no, perquè encara estic amb cançons del disc anterior. Però les cançons noves que estic component ja tenen una altra tensió diferent. D’alguna manera, els tres últims discos, El niño que miraba el mar, Intemperie (2010) i A día de hoy (2007), formen una trilogia. Comparteixen el mateix clima d’escepticisme, de no veure més horitzó que una paret que s’enfonsa. Si es tornen a editar, m’agradaria reeditar-los tots tres junts i els titularia Canciones de amor y destrucción. En canvi, les cançons noves estan respirant d’una altra manera. No tinc cap termini per publicar un nou disc, però espero que sigui l’any que ve, quan aplegui prou cançons que tinguin una certa coherència.
Com es deixa de banda l’escepticisme i s’arriba a la il·lusió?
Doncs quan escoltes arguments nous i profundament crítics amb una esclerosi democràtica que està tocant fons. És molt estimulant veure que d’alguna manera l’eclosió massiva de les manifestacions del 15-M està prenent forma ara per intentar canviar la situació.
¿Creu que el 15-M necessitava entrar a les institucions?
És que no es pot fer d’una altra manera. Estan obligats a entrar a les institucions.
Quina és la utilitat de la música en temps convulsos?
No ho sé. A mi em fa servei. Escriure cançons em serveix per treure’m càrregues de sobre. Ara bé, no sé si això és útil o no per als altres. Si ho és, benvingut sigui.
La Transició...
La transacció... [riu]
...va arraconar la cançó protesta, però ara sembla que el col·lapse de la Transició ha restituït el valor de la protesta.
No he cregut mai en l’etiqueta cançó protesta. Hi ha cançons que sorgeixen del plaer de viure i altres del dolor de la supervivència, i on un manifesta els seus propis fantasmes o els fantasmes que té al seu entorn, però molt lluny de les etiquetes. Jo no he fet mai cançó protesta, tot i que sí que he escrit cançons que són crítiques, i en algunes he intentat manifestar amb certa vehemència el meu desacord amb l’entorn. Durant la dictadura no hi havia llibertat de premsa, i amb les cançons es podien aplegar voluntats per canviar la realitat política que estàvem vivint. Amb les llibertats democràtiques, aquesta necessitat va ser menys urgent. Ja hi havia els partits per dilucidar i organitzar la societat. De tota manera, no he fet cançons gaire enganxades a les circumstàncies històriques.
En l’últim disc sí.
Sí, però no perquè volgués fer cançó social, sinó perquè són les cançons que m’anaven sortint assetjat per una realitat cada vegada més insuportable.
