La setmana entrant, exactament el dia 31 de juliol, farà setanta anys que Antoine de Saint-Exupéry va desaparèixer amb el seu avió durant un vol de reconeixement sobre Grenoble i Annecy. Aquesta era la seva missió. Però aquest últim vol està tenyit pel misteri. Perquè l’avió va caure sobre el mar, a la zona de Marsella. I ningú no sap què hi feia allà. Potser, com que la zona d’Annecy estava coberta per la boira, va decidir fer un reconeixement sobre Marsella abans de tornar a la seva base a Còrsega. Mai no hi va arribar. Se’l va donar per perdut. Se li va donar la menció de “Mort pour la France ” l’agost de 1945. Les restes del seu avió no es van localitzar fins al 1998 i no es van hissar fins al 2003. I no van ser formalment identificades fins a l’any següent.
Quan Saint-Ex, com li deien els seus amics, va desaparèixer, tenia quaranta-quatre anys. El món de l’aviació havia canviat enormement des de l’aventura del correu postal de la seva joventut, des de Vol de nit, aquell esplèndid llibre. I ja no era capaç de pilotar els moderns ginys que duien com un joc aquells xitxarel·los de vint anys, criatures d’un món materialista que ell no comprenia, o que comprenia massa. Per això, quan va caure, alguns dels que el coneixien van pensar en el suïcidi. Sobretot per una carta que el dia abans del seu últim vol va escriure al seu amic Pierre Dalloz en què li deia: “Si je suis descendu, je ne regretterai absolument rient. La termitière future m’epouvante. Et ja hais leur vertu de robots. Moi, j’étais fait pour être jardinier ”. (Si caic, no lamentaré absolutament res. El niu de tèrmits futur em terroritza. I odio la seva virtut de robots. Jo estava fet per ser jardiner.) Sí, podria ser que s’hagués suïcidat. S’havia fet gran. No li agradava el món tal com era. Però hi ha un jove pilot alemany de la Luftwaffe, Horst Rippert, que explica que aquell dia, tornant a la seva base, va veure un P-38, el model d’avió que pilotava Saint-Ex, volant molt baix cap a Marsella. El segueix. El té a tret. Com que és un avió de reconeixement i no va armat, comença fent maniobres d’intimidació. Com que el P-38 no en fa cas, li dispara a l’ala. L’avió cau al mar i s’hi enfonsa. Era l’avió de Saint-Exupéry? Tot sembla indicar que sí. El pilot alemany, anys més tard, va explicar: “Quan vaig disparar a les ales d’aquell avió, l’aparell es va estavellar sobre el mar. No en va saltar ningú. Espero que no fos l’avió de Saint-Exupéry. Quan érem joves, tots l’havíem llegit, adoràvem els seus llibres. Sabia descriure admirablement el cel, els pensaments i els sentiments dels pilots. La seva obra va suscitar la vocació de molts de nosaltres. Estimava el personatge. Si ho hagués sabut, no hauria pas disparat. No pas a un home com ell...” ¿Podem dir que aquell pilot alemany era un robot del futur niu de tèrmits? Em temo que no. Les persones grans trobem que el món que ve és horrorós, que els joves són una colla de fantasmes. Però no és del tot veritat. I aquest pilot enemic, que va patir tota la vida pensant que potser va disparar a l’avió de Saint-Ex, n’és una prova. Com també és una prova que, més enllà de les pàtries i les ordres, hi ha una consciència personal, i un agraïment per allò rebut, ni que sigui d’un enemic. Són els miracles de la literatura.
En l’últim any de la seva vida, Saint-Exupéry va escriure el llibre que l’ha fet famós a tot el món: El petit príncep. Diuen que és el llibre traduït a més llengües, més de 270, i que se n’han venut 145 milions d’exemplars. Un estrany conte filosòfic que ha llegit tothom, les il·lustracions del qual, fetes pel mateix escriptor, han omplert l’imaginari de milions de nens i nenes de tot el món. Jo també el vaig llegir, però ja una mica més grandet. I recordo que el vaig trobar un pèl massa tou. A mi m’agradaven molt Vol de nit i Terra dels homes, que eren llibres amb un tremp aventurer inoblidable. Però alguna cosa deu tenir El petit príncep que hagi arribat a tocar tanta gent diversa de tantes cultures diferents... En tot cas, l’èxit d’aquest llibret ha permès a la Fundació Saint-Exupéry, que dirigeixen els seus nebots, realitzar una gran quantitat d’obres humanitàries. Però els drets s’acaben el primer de gener del 2015. Menys a França, on duren fins al 2035. Saben quant dóna El petit príncep cada any? Doncs la xifra gens menyspreable d’uns cent milions d’euros. Els nebots ja han declarat que continuaran la seva obra, tot i que amb menys diners... Pobre Saint-Ex, ell que havia estat fet per ser jardiner!
