Publicitat
Publicitat

L'última persona

En telecomunicacions hi ha un concepte anomenat l'últim quilòmetre: la part del sistema telefònic més difícil de connectar, la que va de la línia principal fins a la gent. Prem Kalra, director del nou Institut Indi de Tecnologia del Rajasthan, un dels instituts tecnològics d'elit de l'Índia, ha dedicat els seus estudis a superar un repte diferent: connectar l'última persona.

"Com arribar fins a l'última persona?" L'última persona, per a ell, és la persona més pobra. I la pregunta que no el deixa en pau és: ¿se li poden donar oportunitats a la persona més desfavorida econòmicament de l'Índia?, ¿se la pot proveir de les eines bàsiques perquè adquireixi totes les destreses que calen per superar la pobresa extrema?

En un país on el 75% de la gent viu amb menys de 2 dòlars (1,5 euros) al dia, és una gran pregunta. Per això, fa un any, el ministeri de Desenvolupament dels Recursos Humans va fer una proposta molt específica, que Kalra i l'institut tecnològic van decidir assumir quan ningú més no ho va fer: ¿es podia dissenyar i fabricar una tablet de PC amb capacitat per connectar-se a internet i wifi -una mena d'iPad simplificat- que la família més pobra de l'Índia, estalviant 2,50 dòlars (1,85 euros) al mes durant un any, pogués pagar si el govern en pagava la resta? Concretament, ¿es podia fer una tablet senzilla que es pogués utilitzar per a l'ensenyament a distància, per aprendre anglès i matemàtiques, o bé senzillament per seguir el preu de les matèries primeres i que costés menys de 50 dòlars (37 euros), incloent-hi els guanys del fabricant?

La resposta va ser . El mes passat, l'equip de Kalra -encapçalat per dos professors d'enginyeria de l'Institut Indi de Tecnologia del Rajasthan, un dels quals és originari d'un llogarret on encara no hi arriba l'electricitat- va donar a conèixer la tablet Aakash. En hindi, Aakash vol dir cel. Es basa en el sistema operatiu Android 2.2, té una pantalla tàctil de 7 polzades, una bateria amb 3 hores d'autonomia i capacitat per baixar vídeos de YouTube, arxius PDF i programari educatiu, com el Virtual Labs. El govern en pagaria la connexió wifi als estudiants.

Si l'Índia es limités a comprar tablets de fabricació occidental, els preus de venda al públic serien tan alts que mai no s'arribarien a estendre pel país, diu Kalra, de manera que van haver de "trencar preus". Per fer-ho van aprofitar els avantatges del món hiperconnectat actual: van importar els materials sobretot de la Xina i Corea del Sud, van utilitzar programari de codi obert i eines cooperatives i van servir-se de la capacitat de disseny, fabricació i muntatge de dues empreses d'Occident (DataWind i Conexant Systems) i de l'empresa índia Quad.

L'Aakash és un raig d'esperança que indica que l'Índia pot utilitzar els recursos tecnològics per donar eines als més de 220 milions d'estudiants del país que els permetin superar la pobresa i les carències de l'educació. Però també és un repte per a Occident.

En termes d'esperança, vaig quedar impactat per una història que em va explicar la Urmila, la dona de Kalra, sobre una conversa que va tenir amb la minyona després que el 5 d'octubre es donés a conèixer l'Aakash. La Urmila recordava que la minyona, que tenia dos fills, va dir que li havia sentit dir al vigilant nocturn que el senyor Kalra havia fet un ordinador molt barat, tan barat que fins i tot ella se'l podria comprar: "El vigilant li havia donat el retall d'una foto del diari, i em va demanar si era veritat."

La Urmila li va dir que era veritat i que l'aparell estava pensat per a gent que no es pot pagar un ordinador gran. La Urmila va afegir: "Em va preguntar: «Quant costarà?» I jo vaig dir: «Costarà unes 1.500 rupies» (uns 22 euros). Ella va dir: «15.000 o 1.500?» Jo vaig respondre: «1.500». Estava convençuda que si el govern feia una cosa tan bona per als pobres hi havia d'haver alguna trampa".

"«Què pot fer aquesta màquina?», em va preguntar. Jo vaig dir: «Si la teva filla va a l'escola, el podrà fer servir per descarregar-se vídeos de classes», el mateix que ella havia vist que fa el meu fill, que descarrega conferències de física de l'OpenCourseWare del MIT. Li vaig dir: «Ja has vist que el nostre fill de vegades es posa davant l'ordinador per escoltar les lliçons d'un professor. Aquest professor, de fet, és als Estats Units». Ella feia uns ulls cada vegada més grans. Aleshores em va preguntar si els seus fills podrien aprendre anglès amb l'Aakash. Jo vaig dir: «Sí, i tant que podran». Aquí saber anglès és el passaport per ascendir socialment. Vaig afegir: «Serà tan barat que en podràs comprar un per al teu fill i un altre per a la teva filla!»"

Sentir aquesta conversa és sentir com canvia el curs de la història.

I no només per a l'Índia. Som a l'inici d'una transformació no lineal en innovació provocada per la hiperconnexió del món (amb els mitjans de comunicació socials, els dispositius mòbils, sense fils, i la informació al núvol), que posa dispositius avançats barats en mans de moltíssima gent i permet que col·laborin de maneres diverses en la innovació. Aquesta gran inflexió serà una oportunitat i un repte per a tots els treballadors i per a totes les empreses, perquè veurem com es trenca espectacularment el preu de venda de molts més productes.

I això explica per què Kalra diu als reclutadors de les grans empreses que marxin del campus. Vol que els seus estudiants indis pensin a crear-se la seva primera feina, no a sol·licitar-la. "Vull que creïn empreses i que es converteixin en els seus directors executius. És l'única manera d'atrapar la Xina", diu. L'Índia no pot esperar que el món resolgui els problemes dels seus preus de venda. Ha d'inventar solucions pròpies. I ara té les eines per fer-ho. Això s'està fent interessant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT