Publicitat
Publicitat

Un tast de català

L'última vegada, El darrer cop

Al costat de radere, metàtesi de darrere no admesa per la normativa, en oral també era viu l'adjectiu rader : "Va la radera del grup".

Avui no se sent, però rader havia gairebé des plaçat del tot, en la parla de principis del XX, la forma antiga darrer . I és curiós que sigui darrer , que ni el deien els avis ni el diem els néts en l'oral espontani, la forma que s'està imposant en l'estàndard escrit.

I s'imposa, a més, contra el criteri de molts llibres d'estil, que el marquen com a "ús abusiu" i es decanten per últim . Sempre que dues formes sinònimes -com últim i darrer - són igual de genuïnes, sembla que la més usa da, la que es diu, hauria de ser la preferent. Ho defensen els lingüistes de la majoria de mitjans. Però l'usuari, insegur i acomplexat, ja no confia en el que diu.

El seu inconscient es regeix per un principi perillosament simple: com més allunyat del castellà, més correcte.

Una correcció plantejada en aquests termes es carrega l'autonomia del català: ens fa viure pendents del veí per fer-ho diferent. Però se'n carrega, sobretot, la naturalitat. En fa una llengua de pompa i circumstància: una llengua d'iniciats. I desanima els que estan a punt de fer-hi el primer pas. Fer més curta la distància entre la llengua espontània i la correcta, normalitza. Tot estàndard es veu obligat a esporgar una llengua: i si no aposta per les formes més usades, quan neixen del mateix tronc, n'esporga les branques verdes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT