El motor del capitalisme és el desig de tenir més -sobretot més que l’altre- i la creença que la felicitat es compra. Ens omplim la boca d’ideals altruistes però si demà desaparegués la propietat privada viuríem en l’angoixa de no saber qui som ni on anem.
Potser per això Pablo Iglesias o Christian Felber, tot i passar per radicals, se’n guarden prou d’arrencar del cor del sistema la cobdícia. Només li retallen el recorregut. Iglesias ens deixa cobrar 12 cops el salari mínim i Felber ens permet tenir fins a 10 milions d’euros.
La revolució seria, doncs, acceptar que la fi de la història no és, com deia Fukuyama, el capitalisme liberal sinó el socialdemòcrata. Una revolució que als que encara vivim en “la il·lusió del passat” -com afirma el pensament hegemònic- ens sembla de vol gallinaci.
No deixarà mai de sorprendre’m que siguin precisament els desenganyats realistes els que postulen una idea tan ingènua com que la història s’ha acabat i la humanitat ha trobat en el capitalisme democràtic -un oxímoron inquietant- el sistema definitiu.
Cal tenir, per fer-ho, una fe profundament antihumanística: la que nega, contra el parer de Pico della Mirandola (la cita me la servia ahir Gergorio Luri), que “quan Déu va crear l’home el va fer d’una forma indefinida”, perquè “pogués ser l’escultor i el modelador d’ell mateix”.
Perquè si la història, a més d’un seguit de desastres i conflictes quotidians, és també, si ens la mirem en gran angular, alguna cosa que s’assembla a un procés d’humanització (“la lliure decisió d’ennoblir-se”, diria Pico), la seva fi sembla que va per llarg.
Va per llarg o hi aniria si una altra fi no se li avança abruptament. I és aquesta la que ens ha de preocupar en aquest 2014 que pinta que tancarem amb temperatures rècord.
Seria una trista ironia que ara que ja tenim el sistema ideal -el que ens anima a posseir i aconsumir com més millor- el planeta fes figa i no ens permetés gaudir-ne.
Encara que fos fals que el més humà no és ser egoista, valdria la pena intentar crear un sistema que partís d’aquesta fe: per simples raons de supervivència.
