Publicitat
Publicitat

Malson als ferrocates

Agafes el tren a l’estació de La Floresta i el vagó és ple de nens vestits d’uniforme, que tornen a casa després d’un dia d’escola. Pantalons grisos, de tergal, camises blanques i pul·lòvers verd fosc, amb allò que la teva iaia en deia “coll Perkins”. Fan molta cridòria. Els que van drets, tan sobrers d’energia, es donen cops. Els que van asseguts juguen amb cubs de Rubik. Són molts. I tots vestits iguals, tots del mateix sexe, tots tan cridaners et provoquen un efecte estrany. Aquests cabells pentinats enrere, alguns ondulats, ni massa curts ni massa llargs, aquests ulls desperts (els ulls inequívocs de qui ja ha triat els plats d’un menú degustació davant els ulls, afables, del maître i de qui ja ha donat ordres a la minyona) et fan venir basca. T’agafes a la barra metàl·lica del costat de la porta.

Proves de foragitar la idea del cap. Tots ells tenen la cara del Petit Nicolás. Tots ells són un Petit Nicolás. Es donen cops, riuen, criden, fan bromes sexuals i empenyen els viatgers sense uniforme. Però tots tenen l’esguard del Petit Nicolás. L’esguard del Petit Nicolás al besamans del casament del monarca Felip VI. Cap inclinat, com mana la desigualtat monàrquica, però ulls no pas submisos i baixos, sinó riallers i perversos.

Els riures de les dotzenes de Petits Nicolassos del vagó et maregen. Decideixes baixar al Peu del Funicular per apagar el malson, per fer-lo fora del teu cap. Perquè saps que és un malson, però al mateix temps és real i et fa patir com si fos de veritat. El món, el món que tu coneixes, està controlat per rèpliques de Petits Nicolassos i aviat seran a tot arreu. Voldran engendrar Petits Nicolassos en tu. Has de baixar.

Respires al banc de pedra de l’estació. Has suat com només sua algú que veu alterada la percepció de les coses. Ara ja està, et dius. Però no està. Darrere teu n’hi ha un. I treu el mòbil i diu que vol que us feu una selfie.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT