Fa dies, arran d'algunes portades bel·ligerants amb Catalunya i provocadores, ha retornat el debat intern sobre quina és la millor manera de reaccionar-hi: la resposta o la indiferència. D'això, que en diem marcar l'agenda, hi ha experiències de tota mena. En exemples esportius, sempre més fàcils per la simplicitat, hi ha partidaris de no entrar en debats generats pels rivals, però parlar de si hi entres o no ja vol dir tenir-hi un peu a dins. En la tensió Catalunya-Espanya, hi ha qui tindrà sempre més altaveus, més capacitat real d'imposar una agenda pròpia. I en plena època de xarxes socials, al marge de les voluntats d'entrar-hi o no, hi ha les capacitats reals d'incidir-hi o d'evadir-te'n: algunes polèmiques es van autogenerant. Solem trobar recursos en la ironia molt útils per desfogar-nos, però la capacitat d'incidir-hi seriosament és limitada, i potser cal concentrar esforços. Com més capaços siguem de liderar els projectes sense necessitar la contraposició permanent millor, però en un món complex és inevitable escoltar i reaccionar. I tot sigui això. Ahir hi ha haver un cas salvatge, el de l'atemptat a Tolosa, que és una manera terrible de marcar una agenda electoral, de condicionar el mes de campanya a França. I una prova de fragilitat no només per les vides humanes que es perden, sinó per la capacitat que té el terrorisme d'anar creant excletxes.
