“Mans netes” va ser una expressió que, a Catalunya, va popularitzar Josep-Lluís Carod-Rovira per presentar ERC com un partit honest. I Mani Pulite, que significa el mateix però en italià, és el nom del megaprocés judicial que va donar a conèixer l’anomenada Tangentopoli, l’escàndol més majúscul que ha patit la política italiana.
La imatge d’unes mans netes, en política, s’associa a una certa idea de transparència i honradesa. Això devien pensar, l’any 1995, les ments aguerrides que van formar l’anomenat sindicat Manos Limpias, una organització que sempre ha refusat que se l’etiqueti d’extrema dreta però que té com a president un personatge tan ideològicament neutre com l’advocat Miguel Bernad, un ultradretà reconegut que va ser responsable d’organització del Frente Nacional i que té entre els seus reconeixements haver estat nomenat Caballero de Honor per la Fundación Francisco Franco, en agraïment “als seus serveis en defensa dels ideals del Movimiento”. Si aquest és el president del sindicat, no vull imaginar com deuen ser els afiliats rasos.
Manos Limpias, tanmateix, intenta esquivar tota adscripció ideològica o política per presentar-se com “una entitat anticorrupció”, que es dedica a perseguir a tort i a dret casos d’abusos contra l’erari públic i l’interès general. La realitat, però, és que el que bàsicament fa és interposar querelles i demandes contra governs, polítics i entitats d’esquerres i/o, i sobretot, que tinguin relació amb el sobiranisme català. Ara vénen de posar-ne dues: una contra el president Mas i una altra contra l’ANC, pels suposats delictes de sedició, prevaricació i malbaratament de fons públics. Com sempre, no han fet més que el ridícul, però ells van fent girar la matraca, a veure què passa.
I el que passa només és una cosa, i és que d’aquesta manera generen un soroll ambiental que no fa més que espesseir, intoxicar i empastifar tant el debat polític com l’opinió pública. Això ho podem dir tant de Manos Limpias com de l’inacabable estol d’associacions, agrupacions, fòrums, clubs i tota casta de xiringuitos que graviten dins l’òrbita de l’extrema dreta espanyola (per cert, qui els paga?) i que diuen que defensen la democràcia a costa de dinamitar-la mitjançant un procediment fonamental i invariable: la judicialització de la política i dels moviments socials. Si fos per ells no hi hauria Parlaments ni mitjans de comunicació (com no fossin els de la seva corda): només jutjats, fiscals, querelles i delacions. I tenen la característica que, quan mosseguen, ja no amollen: els de Denaes, uns altres llumeneres, no li volien retirar al gran Pepe Rubianes la querella que li van endossar ni tan sols després que l’actor es morís (no reproduirem ara les declaracions de Rubianes sobre Espanya perquè no ens posin una querella). Querelles, querelles, querelles. Ara que hi penso, el partit més important d’Espanya també hi té molta tirada, a això de les querelles. Per sort, el PP no hi té res a veure, amb l’extrema dreta.
