Ha estat una gran alegria rebre a casa, de part del seu autor, el nou llibre de poemes de Manuel Forcano, que porta el títol de Ciència exacta. Es tracta d’una col·lecció de quaranta-cinc poemes que ens corroboren una certesa que ja teníem i que ens fa feliços: a saber, que Forcano és un dels millors poetes vius que coneixem (no només de la literatura catalana), i que cada poema seu és un equilibri perfecte entre emoció i excel·lència. El llibre el publica Edicions Proa, a la seva degana col·lecció Llibres de l’Óssa Menor, i va rebre fa uns mesos, amb tots els mereixements, el premi Miquel de Palol d’enguany.
Forcano és un poeta que es va donar a conèixer amb llibres importants com Les mans descalces, De nit o Com un persa ; que es va confirmar amb títols indispensables com Corint i El tren de Bagdad, i que ha entrat en una etapa d’envejable maduresa literària amb els seus últims lliuraments: Llei d’estrangeria, Estàtues sense cap i, ara, aquesta Ciència exacta, tots ells incontestables. Per si això no fos prou, ha donat a les lletres catalanes un assaig impressionant sobre la judeïtat amb A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus, i un seguit de traduccions de primer ordre d’autors antics i moderns com Iekhuda Amikhai, Pinkhas Sadé, Rommy Someck, Amos Oz, E.M. Forster, Ibn Battuta, Marco Polo, Gabriele d’Annunzio, o, recentment, la del Llibre de la Creació. Alguns encara esperem la seva primera novel·la, que sabem que ens arribarà un dia o altre. Tot això, sense esmentar la seva relació artística amb Jordi Savall i la tristament desapareguda Montserrat Figueras: ell es troba al darrere d’alguns dels últims enregistraments del mestre de la viola de gamba. Sigui com sigui, per les seves obres coneixereu en Manuel Forcano, un dels homes de les lletres i les arts més fecunds i rellevants amb què compta actualment el país.
Algú dirà que escric aquest elogi perquè Manuel Forcano és amic meu. En efecte, a Manuel Forcano i a mi ens uneix una amistat que és llarga i lluminosa, però goso dir que no em cal ser el seu amic per admirar-lo: si de cas, diria que al goig de l’amistat s’hi uneix el plaer de l’admiració. Jo, quan sigui gran, voldria ser Manuel Forcano i Aparicio. Però aquestes sols són les meves dèries: l’únic que volia dir-los, amables lectors, és que es facin el favor de llegir els quaranta-cinc poemes de Ciència exacta. Poemes sobre el desig, el temps i la memòria escrits amb una delicadesa fràgil com un vidre i alhora irrompible com un diamant, com és marca de la casa. Amb un coneixement profund d’un cert Orient i de les cultures i les civilitzacions antigues que no fan més que enriquir cada vers que ens ve als ulls. Notaran com, poema rere poema, la seva vida és més rica i més plena, perquè un bon poema sempre és per ell mateix una experiència vital tan important com enamorar-se, emmalaltir-se o abraçar una mare, un pare, un germà, un amic o una amiga. I és que la bona poesia, al cap i a la fi i contra moltes opinions, és una ciència exacta.
