Ahir, com cada segon diumenge del mes de febrer des del 1924, un grup de persones van trobar-se davant la tomba de Joan Maragall, al cementiri barceloní de Sant Gervasi. Feia un dia fredorós i desavinent, en què el gris apagat del marbre dels nínxols es confonia amb el del cel. El sol no va voler venir. I per això mateix, el visitant rebia una sorpresa majúscula quan, en una de les estretes avingudes, apareixia un ametller florit, blanc i rosat, viu i temerari. Era el senyal, l'únic senyal de vida: allà està enterrat el poeta.
Néts de la nissaga, els que vulgueu, incloent-hi Pasqual Maragall amb americana de quadres, bufanda i gorra, acompanyat per la seva dona, Diana Garrigosa. Enric Casasses va recitar la seva Glossa de l'ametller, amb un vers final perquè se l'apunti la Guàrdia Civil: "Tu ens ets, arbre, florint, guia / i ens ets far i ens fas a més / pensar, creure i dir així SÍ, SÍ, sia / que el bon temps no saps com és, però en tens tota l'alegria".
I enmig del silenci, va anar sonant "La sardana és la dansa més bella / de totes les danses que es fan i desfan", i "Home só, i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s'atura / me'n fareu una culpa més enllà?", del Cant espiritual. I amb els versos del Cant, en què Maragall fa parlar l'Home amb Déu com ningú mai li ha parlat, hom sent a dins aquella emoció universal de la mètrica fent dringar les paraules, aquelles paraules que es van entenent millor a mesura que fas anys. I fas que sí amb el cap. I se t'humitegen els ulls i se t'eriça la pell. I l'ànima s'il·lumina de bellesa, i es fonen al cor, la llengua i la condició humana.
La trobada va acabar amb la música del Cor Infantil de l'Escola Municipal Can Ponsic de Barcelona. Entendridor el Sol, solet ("Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre..."), amb música deliciosa de Josep Ollé, i El cant de la senyera, de comiat.
Va ser un acte senzill, noble, culte. De nord enllà. Endreçat. D'esperit de país, de feina rigorosa i ben feta per dignitat personal i col·lectiva, sense esperar recompenses. Un grup de ciutadans a redós de la tomba d'un poeta, convocats per la seva poesia. Un grup on es barregen els que encara es poden presentar dient "Sóc la néta gran de Maragall" amb quitxalla que encara trigarà anys a entendre què vol dir això "d'aquella hora de temença".
Ahir vaig veure vibrar la fibra íntima del país, el que ens explica i el que hem ofert al món. Tot, presidit per un arbre. Que gentil que un ametller sigui el rètol de la tomba d'un poeta. I quin vers, el de l'ametller florit, regalant-se generós contra el fred que el podria matar. També som així. De fet, ara Catalunya és un ametller florit enmig de l'hivern greu dels que només accepten la democràcia quan guanyen. Joan Maragall va escriure el 1906: "Jo declararia l'ametller arbre de la llibertat nostra; i la seva flor, flor nacional".
