Publicitat
Publicitat

Mascarell i les sabates vermelles

Hi ha preguntes que saps que tenen una resposta i també saps que aquesta resposta et deixarà fred. Per exemple, per què el Sant Pare va pel món amb sabatetes vermelles? Segur que un vaticanista competent em donaria les raons d'aquesta nota de mal gust. Segurament no em convencerien perquè tinc sentit del ridícul. Però he de reconèixer que el fet no manlleva popularitat al Papa. Una altra pregunta: per què en Mascarell ha fet aquest pas tan valent? Potser del perquè no n'he de fer res, però del que suposa, sí. Mascarell ha fet palesa la reivindicació que fem molts: que s'estovi la closca tancada dels partits.

Mascarell exemplifica la idea que els partits estan al servei del país i que els votants, que s'han guiat, lògicament, pels programes dels diferents partits, el que volen és no que prosperi el partit votat sinó que prosperi el país. El partit és una eina, no una finalitat. Això és una manera d'acostar-nos al desideràtum de les llistes obertes i dels candidats de proximitat, que són factors que acosten el polític al seu votant i que són la garantia que en un moment de confrontació entre els interessos del partit i els del votant, el polític votat hagi de plantar cara a l'aparell del partit en nom dels seus votants. La proposta de Mas i, sobretot, l'acceptació de Mascarell han trencat de manera singular la inèrcia de considerar això una entelèquia.

Pensant en Mascarell, he llegit dues reflexions, una de Carme Riera a l'ARA i l'altra de Joan F. Mira a l' Avui . Riera parlava de la poca presència de la lectura en català a Catalunya. Mira deia que, publicant deu mil llibres a l'any en català, molts dels quals són literatura, tampoc no estem tan malament si ho comparem amb literatures de la nostra mida pel que fa a parlants, com la txeca, sueca, grega o sèrbia. Mira parla del paper de la crítica i no entra on vull entrar jo: els exemples que proposa precisament són de literatures adscrites a llengües de països independents, que decideixen, defensen i prestigien la seva producció literària sense que cap tribunal constitucional acusi escriptors i lectors d'infidelitat ni els prohibeixi l'expressió en la seva llengua ni els en dificulti l'aprenentatge sense cap límit.

Tenim una pedra a la sabata (vermella): als Països Catalans convivim com a escriptors i lectors amb una llengua que publica moltíssim més, que pot abastar pràcticament tots els àmbits i que podem fer servir sense problemes. L'edició en català no pot abastar-ho tot ni traduir-ho quasi tot. Competir amb el castellà no té sentit: ens portaria a la frustració. Però allà on sí que podem fer molta feina, i Mascarell la pot fer, és en la dignificació i el prestigi de la persona i de l'ofici de l'escriptor, que de retruc ens duria allà on volem: que la gent llegeixi més literatura catalana, que és al que es referia Carme Riera. En qualsevol cultura, l'escriptor és una persona respectada i considerada essencial per a la pervivència cultural del grup. Aquí, sovint, es fa més cas de l'escriptor en castellà perquè, qualitats a banda, carrega a la seva motxilla un major nombre de lectors en xifres absolutes. És el prestigi de la quantitat que fa sovint invisible el de la qualitat. I tot, amanit amb el rerefons del cas que sí que li han fet els mitjans espanyols perquè és un escriptor espanyol. En futbol, ens prohibeixen competir amb la nostra selecció. En conseqüència, els ídols són, per decret, els de la selecció espanyola. En literatura tenim selecció pròpia, planter, entrenadors i futur. I competim, si em perdoneu el terme, fent bons partits. Però em faig unes preguntes que cap vaticanista no em pot contestar: com es represtigia socialment una literatura sòlida i amb tradició indiscutible?, com hi pot incidir la conselleria de Cultura? i, esclar, per què hem perdut el prestigi? Em fa l'efecte que, a més dels embats del nacionalisme espanyol, hi ha una raó més verinosa, profunda i preocupant: l'autoodi. Molts de nosaltres som incapaços de pensar que una novel·la catalana pot ser bona. ¿Com podem influir en l'actitud mental dels ciutadans cultes que s'estimen més arrufar per defecte el nas abans que comprovar que un autor és bo? La literatura catalana fa bon joc. Però es veu que no n'hi ha prou amb el bon joc perquè la gent s'animi a anar al camp i llegeixi poemaris sòlids i vegi bon teatre. Com s'arrossega la gent al camp? Amb CoNCA's? Amb campanyes? Amb la complicitat dels mitjans catalans, que també haurien d'aparcar la seva dosi d'autoodi? Amb la complicitat dels mitjans que, als països de parla catalana, s'expressen en espanyol? D'alguna altra manera?

Mentre convisquem políticament amb la cultura espanyola, a la foto sortirem baixets. Això no ens ha d'amoïnar. No sé com aniran les coses quan siguem independents però sospito que aleshores també haurem de fer-nos preguntes similars. Com prestigiem una bona literatura que a més és la nostra? Com ho hem de fer per omplir el camp? Ho sap, en Mascarell? Si convingués, molts estaríem disposats fins i tot a calçar sabatetes vermelles.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT