Fa uns anys vaig llegir una versió preliminar d’un assaig de Toni Cruanyes titulat Un antídot contra l’extrema dreta. Es tracta d’una anàlisi benintencionada sobre els orígens i els perills de l’extrema dreta francesa i les possibles solucions. Els paràmetres que regien aquest assaig són els mateixos que ha seguit la premsa en general per explicar o per entendre la victòria del Front Nacional en les últimes eleccions europees. Reclamen més pedagogia, més educació i més mesures socials per frenar l’ascens d’una extrema dreta que veuen lligada a crisis econòmiques, a la percepció de la immigració i a la desafecció política vigent. Aquesta anàlisi i aquestes solucions fa anys que es proclamen i, tanmateix, el Front Nacional continua avançant a França.
L’any 2010 l’abbé S. em visitava a Girona amb un llibre sota el braç. Em deia que era un llibre importantíssim per entendre el contínuum de la civilització francesa i del seu destí imperial, “encara que l’autor sigui bonapartiste i no royaliste ”. El llibre es titula Mélancolie française, d’Éric Zemmour, publicat aquell mateix 2010. Zemmour és un conegut periodista, jueu algerià, i, malgré lui, un dels principals ideòlegs del Front Nacional. L’ abbé S. continuava: “Encara que sigui un juif, és la millor veu que tenim per salvar la France ”. L’any 2010 l’ abbé S. vivia a Perpinyà, on servia els fidels catòlics tradicionalistes, de la missa en llatí i ad orientem. Cada gener celebrava una missa funeral per l’ànima de Lluís XVI, el rei guillotinat per la Revolució Francesa, i no s’estava de venir a Girona a comprar Vichy Catalán per tal de reviure les essències del règim col·laboracionista del Mariscal Pétain entonant l’himne de la França de Vichy en una sobretaula.
La comunitat de catòlics tradicionalistes de Perpinyà era -i és encara- una barreja de catalans de soca-rel i pied noirs del barri dels Moulins à Vent. Els catalans de soca-rel llueixen cognoms d’il·lustre catalanitat perpinyanesa, són grans propietaris i productors vinícoles en masos lligats a les seves famílies d’ençà de l’època d’annexió nord-catalana a la monarquia francesa, i no parlen ni un borrall de català perquè fa pobre i incivilitzat. Més enllà de la religió i el sosteniment de la tradició catòlica, l’únic tema que els emociona de manera similar és l’evocació de Pétain, doble salvador de França i última esperança per a la França que havia de ser. I el Front Nacional? Això no, és només un partit, una circumstància en la salvació de França. És massa moderat, però és un mal menor per tal d’arrossegar la França de debò cap a la seva regeneració i cap a la consumació de la destinée française.
En tota la retòrica dels frontistes perpinyanesos no hi havia cap evocació a la immigració, atès que la immigració no era el problema, sinó un problema. I, encara, un problema derivat. El problema real era la irrealització del projecte imperial francès en la història. Breu, el problema és la història de França, el que hauria pogut ser i no va ser. Aquesta fallida francesa és cíclica i permanent, des de Carlemany fins a De Gaulle, de la divisió de l’Imperi Carolingi a l’exclusió de la France Libre dels vencedors que van dibuixar l’Europa de la postguerra mundial. Hi va haver moments en els quals França va estar a punt de poder ser amb Lluís XIV, amb Napoleó, amb Clemenceau, i amb el projecte de l’Europa unida en la postguerra. Però l’imperi sempre ha descarrilat i s’ha allunyat de l’hegemonia continental desitjada: no hi ha hagut sistema imperial francès hegemònic al continent que hagi perdurat més enllà d’un naixement experimental ràpidament avortat. Ja sigui per culpa de les circumstàncies, ja sigui per culpa d’una Cartago forana, anglosaxona, ja sigui per culpa del díscol alumne germànic, França no ha pogut ser en la història.
No ha de sorprendre, doncs, que França busqui el camí per ser avui. És una cerca essencial, espiritual, que solament es pot comprendre en la història i la identitat de l’imperi. Tant li fa si l’imperi és borbònic, orleanista, bonapartista o republicà: ha de ser un imperi continental absolut i civilitzador, consumació final de la destinée française. Hi ha noves esperances, però la melangia s’acumula. I la família Le Pen ho sap molt bé. Controla els temps i el discurs, amb mesura. Jean-Marie Le Pen era el símbol de la França que es resistia a ser una nació més del món globalitzat, o d’una Europa unida d’iguals. Le Pen pare era les restes vivents de l’últim projecte de la França imperial, de les victòries pírriques que porten de les trinxeres del 1918 a l’Algèria del 1962, o de les derrotes del 1814 a Waterloo a la del 1954 a Dien Bien Phu. Per contra, Marine Le Pen encara un projecte per escriure, un projecte nou que pot saber gestionar la melangia francesa del present per a una nova oportunitat imperial en una França salvada del món i d’Europa, contra els Estats Units, contra la Xina, a la cerca d’aquest redreçament nacional i continental.
Segons assevera Éric Zemmour, la pau és una anomalia dels últims decennis, i França solament té la missió de liderar i dominar, d’una vegada per totes, el continent que se li resisteix. Zemmour vol el retorn del projecte bonapartista, i la primera missió redemptora francesa és el redreçament de la inexistent Bèlgica i la consegüent annexió de la Valònia. Benvolguts analistes, el problema no és la immigració o el Front Nacional; el problema és França i el seu imperi que sempre ha de ser i mai acaba de ser.
